Boscos

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l’inici de l’obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen però que l’important s’amaga... alguna cosa s’expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna cosa hi ha soterrada. La història no és la història que veiem en primer pla, sinó que l’important és allò que desvetlla el sotabosc. Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa, i desoladora.

I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d’haver-la dit, després d’haver-la escoltat. O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens n’allibera, perquè és com si en fer-la present haguéssim travessat, pel mig, aquesta tan intensa pena. Vet aquí la immensa sort que tenim en fer i en anar al teatre. Vet aquí la redempció si és que aquesta és possible. Vida salvada, vida robada, vida donada.

La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor. M’agradaria haver escrit aquest gran poema sobre el nostre temps, i el dels nostres pares i el dels nostres avis. M’agradaria haver-lo escrit, i poder dedicar-lo als meus pares. No l’hem escrit nosaltres, però tenim la sort de representar-lo avui, davant vostre, de dir-lo, de fer-lo present. I en dir-la i sentir-la ens sentim fills, pares, germans, amics. Lliures per uns instants.

Oriol Broggi