Projecte

PRESENTACIÓ


fotoprojecte

La Perla 29 és un dels centres d’arts escèniques de Barcelona. Nascuda l’any 2002 com una plataforma de creació, treball i gestió d’espectacles, actualment és un dels espais de referència del panorama català i de la ciutat. Durant els primers anys de vida, gràcies a l’esforç i la continuïtat, ha anat construint un equip sòlid lligat a la Biblioteca de Catalunya, un espai de teatre singular. Espai que ha sabut generar un nou punt de trobada dins del sistema teatral.

Apostant per un teatre de repertori que beu dels grans clàssics, però que es vol acostar als nous llenguatges escènics i a les noves veus de la dramatúrgia, La Perla ha treballat per un teatre proper i artesà, on la paraula i la tradició dialoguen amb el present: un teatre d’actor, un teatre d’idees i de carn. Un teatre que transcendeixi, interpel·lant directament a l’espectador amb intel·ligència, sense simplificar la realitat, compartint amb ell dificultats comunes. I que ens porti una mica més enllà, per un camí no sempre fàcil.

L’impuls de buscar una nova manera de fer teatre, on el creador i la gestió van agafats de la mà, perquè sigui artísticament estimulant i que, al mateix temps, millori a la pràctica l’aprofitament dels recursos de cada producció, ha donat com a fruit una gran quantitat d’espectacles de factura molt personal, detallada, que busquen una rotunditat i que han rebut un ampli reconeixement tant de públic com de la crítica.

I gràcies a poder fer allò que ha desitjat, i gràcies a un públic cada vegada més creixent i més fidel – organitzat en una Associació d’amics: l’#AsSocPerla –, La Perla 29 continua a la recerca d’una veu singular i honesta, una manera personal de fer teatre i un diàleg constant amb la ciutat. Continua treballant per un teatre d’ofici i necessari, un teatre alegre, fresc, esperançat i sobretot, esperançador.

Un teatre rigorós i en llibertat.

EN VOLEU SABER MÉS?


EL NOSTRE OFICI

Vet aquí el meu ofici.
Una ocupació tinc, des d’ara, per tu.
Insistir, brutalment, des d’ara, en l’alegria.
Vicent Andrés Estellés

Deia Salvador Espriu que encarava cada poema com un sabater davant d’un parell de sabates, sabent que en la dedicació i l’artesania hi residia tota la veritat del seu ofici.

La manera de fer de La Perla 29 ve marcada per referents estètics e ideològics. Un teatre de tradició que beu dels grans textos clàssics, dels grans directors contemporanis, però amb una mirada jove i sense oblidar mai el diàleg viu amb el present. Perquè al capdavall, el teatre – l’art efímer per excel•lència- no tindria cap valor si no dialogués constantment amb el seu present, amb el seu espai, i el qüestionés.

Estètica de la proximitat
El teatre d’Art ha estat durant del segle XX un dels referent més assumits per les grans companyies. Per la Perla també ha estat una gran influència, un punt de partida per créixer i treballar d’una manera més propera, on l’espectador és còmplice del procés, el treball és minuciós amb els actors i l’experiència final de l’obra recull diferents bagatges.

Des del teatre de Brook a nivell estètic – per exemple-, fins a la proposta del Teatre Lliure que neix com a teatre privat però sempre amb vocació de públic (de servei a la ciutadania). A ells i a d’altres creadors, la companyia els hi deu molt i és gràcies a tot aquest bagatge, que La Perla ha anat construint el seu paisatge, el seu imaginari íntim, ple de buscant els matisos i entenent el teatre a la manera d’Espriu davant del seu poema.

Des dels inicis, hem apostat per teatre de repertori, ens hem acostat als grans textos, sense complexes, i amb una mirada particular, sense por a les paraules dels grans dramaturgs, hem alçat a escena Shakespeare, Rostand, Txèhov, Moliere… Però nopretenent fer només noves relectures, sinó treballant el text des de l’experiència i trajectòria de cadascun dels membres de l’equip.

Per altra banda, hi ha hagut una altra línia de treball, potser més creativa en la que s’han dut a escena textos no teatrals acompanyats per altres disciplines artístiques (buscant sempre la relació fronterera entre gèneres; dansa, música, pintura, etc). Els ulls de l’etern germà, a partir de la novel•la de Stefan Zweig, King de John Berger, L’home de la flor a la boca, de Pirandello o La mort d’Ivan Ilitx, de Lleó Tolstoi, i altres exemples.

Aquestes dues vessants – que beuen de la tradició-, no han menystingut les noves propostes buscant llenguatges nous a escena. Des del treball audiovisual de Cels de Wajdi Mouawad, la recerca creativa de 28 i mig, o l’entesa entre la música mediterrània dins d’un text cabdal de la tradició xinesa: L’Orfe del clan dels Zhao.

Darrera de cada muntatge, com un paisatge de fons, com un riu soterrat, hi ha la voluntat de fer un teatre proper. Proper i complex, sense que aquesta paraula ens faci cap por. Relacionar-nos amb els misteris de la vida i de l’art sense eliminar les dificultats, sinó cercant mecanismes per a compartir-los. El dolor filtrat per l’art pot convertir-se en bellesa i ens pot ajudar a comprendre’l.
I no només a la recerca d’un teatre proper, sinó basat en l’estètica de la proximitat com a declaració d’intencions.

L’aposta directe perquè tot es mostri sense artifici. La tècnica està al servei de tots: els actors actuen a prop del públic, l’espai que envolta a l’espectador, els caps de sala i els assistents de l’espai que es relacionen amb el públic atentament i vetllen sempre perquè els espectadors se sentin quasi part del projecte.

Aquest tarannà, té encara una altra direcció vital perquè el teatre d’Art i l’estètica de la proximitat, puguin ser: el model de gestió únic.

Com es defineix La Perla 29?
Som una companyia, som productora, som un espai. I a mig camí de totes tres coses. Som un model de gestió, on la vessant artística camina de bracet amb la producció i on cada espectacle es planteja conjuntament des del primer moment. A més, allò que ens uneix com a col•lectiu no són només uns actors concrets. Sobretot, un equip de treball fixe i que es manté. Un equip que des de totes les àrees de treball traslladen la manera de fer i de viure el teatre.

D’aquí ve l’artesania, del treball curós, de la relació amb l’espectador perquè aquest pugui veure, entendre i gaudir de tot el procés, de com es van alçant els personatges, com es van bastint les escenes…
Una atenció personalitzada, tranquil•la, detallista i professional.

La Biblioteca de Catalunya
L’espai defineix un teatre.
I un teatre com molt bé explicava Fabià Puigserver “serà sempre, un combat entre la realitat i la ficció. El mateix edifici teatral serà sotmès a les tensions d’aquesta lluita, d’aquesta dialèctica física i emocional. Un espai teatral no és només un àmbit arquitectònic estructurat i fàcilment definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també i per damunt de tot un espai de somni indefinit, perdut en el temps.”

Aquest somni indefinit, perdut en el temps, per La Perla 29, des de l’inici, ha estat una lluita constant. Hem volgut superar la disposició del teatre a la italiana, amb el públic a platea i un escenari elevat. Capgirar algunes certeses instal•lades i gràcies a l’espai de la Biblioteca hem tingut ocasió d’adaptar els muntatges al lloc on els hem creat. I per un altre costat hem volgut (i hem pogut) investigar la relació entre lloc i teatre.

La nau gòtica ha anat transformant-se al voltant dels espais de ficció de cada espectacle. L’espai és important per nosaltres en dos aspectes fonamentals: La disposició escènica (grades i escenari) que pot ser determinant en cada muntatge i decidir-se per a cada ocasió, i també tot allò que envolta l’espai de representació. Des de l’edifici fins a tots els llocs que trepitja l’espectador tenen importància alhora de construir el nostre projecte teatral. Part dels recursos de la companyia es destinen a aquestes lògiques.

L’espai també ens ha servit per a construir un discurs, per crear una relació directe amb l’espectador, una estètica concreta i una gestió del temps, que han estat fonamentals i un dels distintius de la companyia.

I per acabar d’entendre millor què representa la Biblioteca per La Perla, ens fem nostres les paraules del director francès Jean-Luc Lagarce:

Hem de preservar els espais de la creació, els espais luxosos del pensament, els espais del superficial, els espais on s’inventa allò que encara no existeix, els espais d’interrogació sobre el passat, i de qüestionament. Són la nostra propietat més preciosa, les nostres cases, les de tots i cadascú. El impressionants edificis de la certesa definitiva, sobren, parem doncs de construir-los. La commemoració pot ser una cosa viva, el record també pot ser feliç o terrible. No cal murmurar el passat o passar-hi de puntetes. El nostre deure és fer soroll. Hem de conservar al centre del nostre món l’espai per a les nostres incerteses, l’espai de la nostra fragilitat, de les nostres dificultats per dir o escoltar. Hem de romandre en el dubte, davant els discursos violents de les lògiques econòmiques.
Els espais de l’Art poden allunyar-nos de la por i quan es té menys por, s’és menys dolent.

La Ciutat
Ara i aquí.
No podem deslligar la realitat escènica del seu context històric, ni del seu context espacial. Barcelona, el barri del Raval on està situada la Biblioteca de Catalunya mostra una societat plena de contrastos i de canvis. Una societat que no s’atura (amb nous problemes i velles solucions), amb els paradigmes que teníem assumits de fa uns anys, que avui en dia, ja no ens serveixen tant pel nostre present. És obvi que la ciutat, com s’ha entès històricament, compta amb els teatres com a infraestructures bàsiques del seu plantejament i com a eines per al seu re-plantejament. El paper que ha tingut el teatre com a motor de transformació social no ha estat sempre el mateix al llarg de la història però sí que ha estat sempre present i ha estat sempre una eina per desvetllar i fer créixer els ciutadans que té a prop (ajudant-los a buscar el seus desitjos, a planar les seves dificultats). Per això, des de La Perla entenem que la ciutat necessita nous espais on poder mostrar propostes i on poder treballar mirant endavant. Perquè ens puguem sentir vius cal que hi hagi sempre nous reptes, noves perspectives i noves maneres de veure les coses.

El teatre no s’hauria de permetre habitar només espais convencionals, espais que s’expliquen per ells mateixos. Receptacles entesos d’entrada per part del públic general. Espai reglats. La cultura ha de viure en tot tipus d’espais, ha d’aflorar per la ciutat, ha d’entrar en diàleg amb arquitectures diferents i ha de suposar un repte constant per als espectadors. Pensar en un espai efímer, en una expressió que canviarà d’ús o potser de format. Imaginar allò que genera processos de creació, que genera debat per l’impacte que deixa als ciutadans. Imaginar fa anar a buscar coses noves que cal debatre i bastir d’arguments per tal de convèncer a polítics, propietaris, societat civil… i no sempre és fàcil perquè els resultats no són tan clarament assignables, no són tangibles a priori, i potser per això, a vegades, fa la sensació que no tenen un rèdit quantificable.

La ciutat ens mira, és cert, però nosaltres també mirem a la ciutat, i la qüestionem i ens interroguem per com volem que la realitat escènica convisqui amb la realitat social. El teatre es relaciona amb la societat, uns proposen, els altres reben i un seguit de gent viu entorn al teatre, al seu voltant. Podríem dir que és un motor que desencadena coses i que genera moviment. Cal mantenir-lo per no deixar que tot esdevingui un desert. Cal no deixar d’assajar i presentar propostes escèniques: el teatre és una “arma carregada de futur”.
Tornant – una vegada i una altra- a les paraules de Lagarce:

Una societat, una ciutat, una civilització que renuncia a l’Art, que s’allunya d’ell, en nom de la covardia, de la ganduleria inconfessable, de la falta de perspectiva adormida sobre sí mateixa, que renuncia al patrimoni del demà, al patrimoni de l’esdevenir, per acontentar-se, en l’auto-satisfacció més devota, amb els valors que creu haver forjat i que en realitat simplement ha heretat, aquesta societat renuncia al risc, s’allunya de la seva única veritat, oblida per avançat construir el seu futur, renuncia al seu potencial, a la seva paraula.

La societat necessita ànima. Calen referents que la sàpiguen fer créixer i explicar. L’ànima d’un projecte artístic garanteix un treball cuinat amb emocions. Cal abonar la terra perquè la societat pugui regenerar els seus vincles, i regenerar-se ella mateixa. I una manera d’abonar la terra és deixar que es generin espais teatrals. Afavorir espais i lleis perquè el teatre pugui anar-se desplegant i prenent veu com a motor incansable per seguir endavant.
La Perla té la voluntat de ser més que un espai, de ser un lloc de trobada on el pensament i l’art intercanviïn dubtes i certeses, on es pugui capgirar la realitat i al mateix temps analitzar-la. Un espai de pensament que treballi les vint-i-quatre hores del dia.

L’espectador
El nostre interlocutor, el nostre company de dubtes i desitjos, és l’espectador. Si l’espai és el paisatge, l’equip artístic el fotògraf, l’espectador ha de ser el protagonista de la imatge. La societat necessita ànima -dèiem-, necessitem que el teatre prengui un nou protagonisme del teixit cultural, que fa anys que sembla haver perdut.

Tot això només pot entendre’s amb una relació directe amb l’espectador. Les propostes de La Perla 29 han tingut bona acollida des del principi. S’ha anat creant un públic fidel que segueix les programacions i que les sosté.

Des de La Perla hem buscat sempre la connexió amb ell i en generar les propostes hem pensat en el públic que ja teníem. L’hem fet partícips en diferents graus. Durant alguns anys hem obert l’espai teatral per a poder fer activitats que han anat més enllà del propi muntatge. Activitats complementàries per aprofundir en temes paral•lels als textos portats a escena. Aquestes activitats han generat un públic que s’ha anat sentit cada vegada més a prop de La Perla fins que l’any 2013 va donar peu al naixement de l’Associació d’Espectadors de La Perla 29, #AsSocPerla.
El paper que juguen els espectadors és molt clar, no només són constructors de somnis, sinó que a més a més ens han ajudat a ser on som, amb la seva fidelitat i amb la seva aposta generosa.

El teatre que somniem
El teatre de La Perla s’ha basat sempre en l’actor. Però perquè aquest sigui el centre cal sumar, al seu voltant, esforços artístics i tècnics. Ja hem parlat de l’espai, del públic, dels textos, d’una estètica concreta, de l’èxit d’una gestió que ha aconseguit situar aquesta manera de fer com a segell de La Perla 29, fent que ocupi una de les primeres posicions dins les principals companyies o productores de teatre català. Però tot això acaba sostenint-se per la força de l’actor que és el qui surt i s’enfronta amb el públic de manera directa i amb el mínim d’additius possibles.

Ells són la part més important. Amb els anys, La Perla ha aglutinat un gruix d’actors que no són una companyia però que viuen a l’entorn del projecte. Aquesta relació ha fet créixer a la Perla, amb l’eclosió d’Incendis i fins ara. D’alguna manera tot el que la companyia havia estat treballant els últims temps va culminar en una nova forma i va créixer més enllà dels seus propis límits.

A partir de l’any 2012, La Perla augmenta notablement els seus espectadors i la seva rellevància pública; i enllaça espectacles com Incendis, Luces de Bohemia, Cyrano de Bergerac, 28 i mig, Translations, L’Orfe del Clan dels Zhao, Cels i Una giornata particolare. Fa un pas cap als grans espectacles de referència, amb grans companyies i majors recursos. I això es tradueix en el públic de temporada -a Barcelona-, l’any 2011 era de 18.000 persones mentre que al 2013 fou de 100.000 (incloent-hi gires).

Amb tot, ens seguim preguntant…


Com és el teatre que somiem? Un teatre lligat a una gent, a un equip que sumen maneres de fer, un teatre que va imprimint estètiques, amb una programació com un tret diferencial, amb un ADN que faci girar cada obra, cada activitat, amb un missatge que es pugui donar al públic. La programació ha de tenir un tempo, una dramatúrgia i en definitiva ha d’explicar un relat a través d’un seguit d’espectacles al llarg d’una temporada i unes activitats que no són pròpiament escèniques però que es projecten des del teatre cap a la societat, i que configuren al cap dels anys una mirada concreta al món.
Un teatre que no deixi perdre la mida humana al deixar entreveure tot el seu procés de creació.
Un teatre que des del nivell artesanal permeti pujar les emocions fins als nivells més alts.
Un teatre d’idees i de carn.
I un teatre, que partint d’aquestes idees, s’instal•li en un edifici que ha esborrat visiblement les barreres. Un edifici lliure on tot sigui possible.
Un teatre de vers i d’imatge.
Un teatre d’ofici i necessari.
Un teatre alegre, fresc, esperançat i sobretot, esperançador.
Un teatre rigorós i en llibertat.

Com diu Bergman a Fanny i Alexander:

Al otro lado, ahí fuera está el mundo grande, y a veces, este mundo nuestro, consigue reflejar el mundo grande de modo que podamos entenderlo algo mejor. O quizás demos a las personas que aquí vienen la oportunidad de olvidar durante unos breves instantes, quizás unos segundos, unos momentos, el duro mundo exterior. Nuestro teatro es un pequeño y estrecho espacio de orden, rutina, conciencia y cariño.

Torrent d'en Vidalet 21, baixos; 08012 Barcelona | Tel. (+34) 93.217.17.70 | Fax (+34) 93.415.17.94 | info@laperla29.cat | © La Perla 29, 2017

Aquesta pàgina web requereix un navegador més modern per a poder funcionar!

Siusplau, actualitza ara!