Categories Vida Perla

30.07.2024

Carta de bon estiu

Costa molt desitjar el millor per l’altre sense imposar-li allò que tu creus. No us ha passat mai... que en una situació que us expliquen, comenteu a qui teniu a prop volent ajudar-lo amb petites coses que a vosaltres us serveixen? “Fes això i et sentiràs millor...” A casa, per exemple: “fes-te una dutxa, posa’t el pijama, i estaràs millor...” –“no, no em cal... estic millor així” –“no! estaries perfecte... fes-me cas...” –“És que a mi no em ve de gust...” –“Que si...” ...! Però és el que un faria... no l’altre. De donar un consell a imposar una manera... De mostrar els somnis a voler-los imposar... D’explicar un projecte personal a traspassar-lo. De desitjar unes bones vacances, a compartir-les i fer-les.


Fotografia de l'espectacle: PANORAMIC SEA HAPPENING, T. Kantor - 1967


Perquè els projectes i els somnis que tenim, justament, busquen el contrast amb els viscuts, busquen un cert trencament per reivindicar-se, per descobrir-ne un de nou. Trobar la manera perquè allò que vivim sigui sempre un veritable projecte de futur i que tingui continuïtat. Marcar un canvi amb els nostres grans, i mostrar un camí per als més joves... Que la nostra pròpia manera sigui nova i singular i que a la vegada se sumi a l’heretada... Que no sigui tan difícil. No ho saps del tot fins que hi passes. Ho saps després. Com el vers de l’Estellés “Ja sóc pare, i em sento ara més fill que mai...”

Cal un doble esforç. Que els joves es plantin, que els grans acceptin. Ser obert i no tenir por. Però mirem el món, i tota l’herència que hem rebut, i tantes coses van a la contra. Els somnis mig perduts i mig trencats, sempre inconclusos. Cal que siguem oberts i que no tinguem por.

Al cap i a la fi, els projectes estrictament personals no existeixen si no poden ser compartits. El singular es reforça en ampliar-se amb el plural. I necessitem convèncer els altres perquè vinguin a compartir-los. Els fills, per exemple, necessitaran trencar amb el projecte dels pares per organitzar el seu propi futur, per afirmar-s’hi.

En aquest sentit, l’Ariadna ens recorda Lévinas i la seva explicació sobre la “carícia”. Lévinas ve a dir que la carícia “és el gest d'amor més genuí perquè és l'únic que busca no posseir a l'altre, que reconeix la seva alteritat”... “Ell és un altre, no jo...” Et fa reconèixer que tu i jo som diferents, però que estem junts. I afegeix: “a mi això sempre em fa pensar en la feina del director i amb l'espectacle que fa. Al final ho ha dirigit tot, però acaba sent com una carícia, perquè no l’acaba de posseir mai del tot i no li queda més remei que reconèixer que allò que ha creat té una alteritat, una vida pròpia que se li acaba escapant...”. “Aquí entra l’espectador –afegeix l’Albert–, perquè serà ell qui haurà de digerir totes les reconciliacions que l’obra proposa”...  l’espectador que ha vingut a veure’ns, que ha fet l’esforç de sortir de casa, de venir al teatre, i s’ha assegut amb complicitat a la platea del teatre. Amb aquest espectador també ens hi relacionem mútuament com en una carícia. De l’espectacle a ell, i d’ell a l’espectacle. De vegades els actors senten com el públic els acaricia, i això els fa continuar sentint les ganes d’explicar, també amb carícies.

I l’Albert incorpora aquesta bonica idea: “S’estableix una mena de reconciliació en un espai compartit com el teatre. Reconciliació en l’espectacle, amb aquells temes que s’han plantejat, aquelles emocions que s’han desplegat, aquelles imatges que s’han creat... i si l’espectacle funciona, et porten a reconsiderar-los, a reconciliar-te. A vegades a través de la història que expliques, a vegades a través de les formes de la posada en escena, i sempre a través i en la barreja de les dues, que és l’experiència teatral.” I la Gina, que escolta, assenteix somrient… Perquè l’Albert sempre insisteix que aquesta idea de reconciliació pot acabar definint d’alguna manera una certa forma de fer teatre. Ell diu que és un aspecte que quan no hi és el troba a faltar. I que el veu especialment en els nostres espectacles de la perla. “Els nostres espectacles al final parlen molt d'això, hi ha una necessitat de reconciliació. Com en aquests dinars de nadal, com en aquestes trobades... aquesta mena d’ambient... siguin compartides amb família o no…”.

La reconciliació!! És possible que aquest sigui el secret de les obres teatre? I que ara, a punt de començar les vacances, mirant enrere, pugui ser també una de les claus de la temporada que hem viscut? Una de les raons que la temporada que hem viscut ens deixi una ressaca immensa? De sentiments i d’emocions contraposades, com si ens deixés una mena de dificultat en respirar. Que tot hagi sigut prou alegre i alhora melancòlic, i sempre bonic... com un espectacle de circ.

I que hàgim sabut subratllar la importància -i alhora la dificultat- de dir-nos més que ens estimem. Que hàgim fet un passet més per perdre la por d’estimar, i dir-ho ben alt. I perdre aquesta por pot ser que sigui una de les poques maneres de combatre el feixisme, l'odi, el prejudici. De nou, cal que siguem oberts i que no tinguem por.

El filòsof Alain proposava que pels volts de nadal es deixés de desitjar ‘bon any!’  (mai se sap quan fins quan es pot dir) i es passés a desitjar bon humor!’ perquè en certa manera era l'únic que ens podia salvar o l'únic que ens quedava per tot l’any que havia de venir. Podríem pensar el mateix i no dir “Bones vacances”, sinó “Bon humor!”. Pensar l’estiu encara com aquell paradís perdut de la infància, aquell temps per fer baixar totes les emocions i idees que ens havien travessat durant l’any.

Aquell mateix temps de després de veure una bona obra de teatre. Aquell temps de fer baixar... Molt sovint tenim aquesta sensació quan se’ns estan a punt d’escapar les coses, i recordem els dinars de nadal, amb les converses entre les diferents edats en una taula, amb els petits gestos de cura cap a l’altre, amb tantes maneres de dir –potser sense dir– que ens estimem; amb totes aquestes coses que, en repassar-les, ens reconcilien amb la resta de l’any...

Ens passa en ordenar l’espai del teatre, la temporada, els papers, les coses... notar la relació que s’ha establert durant l’any. Entre nosaltres i de nosaltres a vosaltres. Quan, per exemple, de manera inesperada rebem una resposta en un mail, i una abraçada en quatre línies. Són moltíssimes relacions particulars entre un grup de gent que creiem en el que estem fent i que ho volem transmetre, i tot un altre grup de gent que us manteniu oberts a rebre-ho i acollir-ho. Gràcies.

Voldríem que el nostre teatre sempre agafés l’envergadura necessària per afrontar la cruesa i la radicalitat dels arguments. L’amplada que permet explicar bé les històries, i que puguin donar espai a desplegar-se davant nostre. Perquè sabem que no tenim l’antídot definitiu de res, i malgrat tot continuem pujant en un escenari per explicar històries, i invocar emocions, i preguntes: On queda l’amor? On queda la promesa d’un món millor?

Ho busquem amb avidesa. Molts vespres, després de la funció, hem mirat de saber si havíem aconseguit un record de bellesa en el cap i els cors dels espectadors. Si havíem trobat la proporció exacta, la textura més adient per cada paraula, la qualitat en cada racó del teatre. Aquest gran projecte és la nostra manera d'estimar el món i de relacionar-nos-hi. I ens anima tenir la certesa que és una manera compartida per molta gent, espectadors i companys de professió, que torneu una vegada i una altra per aixecar mons imaginats i efímers; metàfores de la realitat igualment fugaç i plena de vida.

Perquè la realitat sovint és més complexa que la representació que en podem fer a dalt de l’escenari, però durant la nostra representació l’hem pogut mirar d’una manera diferent, amb una certa poètica. Durant el curs, mentre preparàvem Tots Ocells hem apuntat un pensament de Wajdi Mouawad en una entrevista: “La poesia és potser la manera més essencial, forta i directa per parlar del misteri de la nostra existència, sobretot quan ens costa trobar-li un sentit exacte. El sentit més íntim de la poesia és potser el de posar-nos en diàleg, d’una manera extremadament flagrant, amb l’ànima. Mentre que el teatre ens posa en diàleg amb nosaltres mateixos, amb els nostres compatriotes, la poesia ens fa dialogar amb l’invisible...”

Vincular l’experiència individual amb la col·lectiva, la poesia amb el teatre, i pensar el teatre com una manera de mostrar-nos un tros de vida. I sentim un sotrac si aquesta vida és massa dura i difícil de digerir. I precisament per això les metàfores són inesgotables. Si potenciem, doncs, la poesia en el teatre, aquest ens pot dur a un lloc d’extrema radicalitat, que ens faci estar en diàleg constant. En dificultat. En aquesta tensió entre el que hem viscut durant l’any i el temps de reposar-ho a l’estiu.

Bones vacances,
Bon estiu,
Bon humor.

Oriol Broggi i tot l'equip


Fotografia de l'espectacle: PANORAMIC SEA HAPPENING, T. Kantor - 1967

Continguts relacionatsVeure'n més