Jessica Goldberg i el pes de la intimitat

Jessica Goldberg va escriure Refugi l’any 1999, i va ser estrenada el 2000 a Nova York, en un moment en què el teatre americà vivia una eclosió de noves veus que exploraven la intimitat, la fragilitat emocional i les formes de convivència fora dels marges més convencionals. Goldberg, amb una sensibilitat punyent i una gran capacitat per retratar el dolor silenciós, es va situar dins d’aquesta generació de dramaturgues que feien del quotidià un espai de resistència emocional.

Refugi neix d’una ferida: la d’una família que es trenca, la d’un món que queda sense adults, i d’una responsabilitat que recau massa aviat sobre unes espatlles joves. Però també és una obra plena de tendresa, de llum petita, de gestos mínims que sostenen. Goldberg no jutja els seus personatges; els observa amb compassió, amb lucidesa i amb una gran humanitat.

Amb una escriptura directa i alhora plena de silencis, Goldberg construeix una peça que travessa el temps. Tot i haver estat escrita fa més de vint anys, Refugi continua parlant-nos avui amb una força innegable. En un moment en què els vincles familiars es redefineixen, en què la idea de casa es torna porosa, en què moltes persones —joves i no tan joves— busquen un lloc on sentir-se segures, aquesta obra ens convida a tornar a mirar-nos i a preguntar-nos: què és, avui, un refugi?

Revisitar Refugi és també reivindicar una manera de fer teatre que posa al centre la vulnerabilitat, l’afecte i, com dèiem, el silenci. Jessica Goldberg va escriure una obra que parla d’un temps concret, però irremeiablement es projecta sobre nosaltres. Avui, tornar-la a fer, és afirmar que aquesta pregunta —com cuidar-se quan tot falla?— continua sent urgent.