Seràs lliure com els vents de muntanya

Pròsper (a Ariel.)

Seràs tan lliure

com els vents de muntanya

La Tempestat és un text enigmàtic, té el seu propi ritme i t’hi has de deixar portar. Com un llaüt que s’adorm i el corrent l’arrossega cap a l’altra riba del somni, nosaltres ens posem al servei d’aquest text tel·lúric i escoltant-lo, dient-lo, descobrint-lo, ens condueix a les costes d’una illa perduda en la imaginació. A poc a poc dibuixem els contorns d’aquesta nova pàtria, com nàufrags del món real que aprenen a viure amb un temps més silvestre. L’oportunitat de ser lliures, l’enigma més humà.

Us volem compartir uns fragments que Peter Brook va escriure a partir del seu muntatge el 1990 al Théâtre Bouffes du Nord. Ell explica que la primera vegada que va intentar fer La Tempestat no va aconseguir desentrellar el misteri d’aquesta obra. I no va ser fins al cap d’uns anys que va trobar la clau teatral que va obrir-li les portes de bat a bat. Des de llavors hi va tornar una vegada i una altra, fins a ser l’últim gran espectacle que va fer abans de morir, Tempest Project.

"«La Tempesta» és un enigma. Una faula en què res no es pot entendre literalment, perquè, si ens quedem en la seva superfície, en perdrem l’essència. Ni les imatges ni l’acció poden recolzar-se en el realisme, ja que aquesta illa no té cap existència tangible, i Milà, Nàpols o Tunis no ocupen cap lloc concret dins la història o la geografia.

Unes hores de representació abracen tota una vida; l’illa esdevé alhora el món sencer i una roca solitària, un espai de miratges i somnis que cadascú interpreta segons la seva mirada i el seu desig. Tanmateix, el veritable tema no és la il·lusió teatral ni la representació, sinó la vida mateixa; les il·lusions de la vida explorades amb els tocs més lleugers, a través d’una visió plena de compassió de la comèdia humana, tota feta de disfresses i de jocs. [...]

Tant per qui actua com per qui observa, és una obra que es desplega a mesura que es representa. Té l’estructura d’una composició musical. Les escenes s’encadenen, una imatge dona pas a la següent, i, a poc a poc, nous secrets es desvelen. [...]

Una paraula ressona al llarg de tota l’obra i la tanca: «lliure». Com sempre en Shakespeare, el significat no queda mai clavat com una papallona, sinó que se suggereix a través de tot un sistema d’ecos. Cadascun d’aquests ecos enriqueix i amplifica el so. Caliban reclama una llibertat; Ariel, una altra. La llibertat que demanen Stephano i Trínculo és grotesca: dels seus cervells impregnats de vi en brolla l’eslògan «el pensament és lliure». Per a Sebastià i Antonio, és l’assassinat el que podria conduir a la llibertat. També Fernand, fins i tot empresonat a la cel·la més estreta, és lliure, sempre que pugui contemplar la imatge del seu amor... Per a Pròsper la llibertat és indefinible; és el que busca en tota l’obra... [...]

Ara bé, què en sabem, realment, de la llibertat? I com alliberar els altres? Aquest és l’enigma final d’una obra tan misteriosa i miraculosament transparent.”