El valor d'un nom propi

La transformació, el nucli del joc teatral, és gairebé sempre una usurpació. Sostreure trossos de la realitat per crear-ne una altra. Imaginar com hauria pogut ser aquesta escena en un passat, a partir de qui som i dels referents que ens han arribat avui. Solem dir-ho: en el teatre tot és fingit però res és fals. L'actor es transforma en molts personatges amb un simple gest, que un personatge usurpa a l'altre per fer la transició. Aquest gest l'actor també ha tret d'algun lloc de la realitat, i cadascun és un petit retrat d'allò que som a fora, o del que hauríem pogut ser si fóssim algú altre.

A L'Albada onze actors interpreten prop de quaranta personatges. El joc de la metamorfosi està a la base de l'espectacle més que mai. Les escenes són curtes i directes. Els canvis han de ser constants. El públic viatjarà a través dels actors per tants i tants personatges, que a més, es troben i es retroben en moments diferents de la nostra història més recent. La Natàlia jove i la Natàlia gran, interpretada per dues actrius diferents, que alhora es retroben en una altra escena fent altres personatges totalment diferents. Temps que s'afegeix sobre el temps per explicar el transcurs d'unes vides. Per fer explotar el silenci cal rascar molts passats que conviuen en nosaltres simultàniament. Fingir la vida, usurpar-li el temps present per crear-ne un altre d'imaginat que ens permetrà veure més enllà.

Més enllà de la cronologia i el relat, la història apareix aquí com capes i capes de vidres sobreposats. Cadascun té impresa una fotografia que podem mirar per separat. Però L'Albada ens convida a sobreposar-los i mirar-los tots, l’un a través de l'altre. Capes i capes sobreposades, personatges que es converteixen en d'altres, actors que reapareixen com fantasmes de qui no estan actuant, escenes que remeten les unes a les altres i que s'entrecreuen per fer-nos mirar a través de la història i per entendre la història que ens travessa. Usurpada, silenciada, aplanada en un cronograma... Un joc de personatges que es transformen i d'escenes viscudes com decisions. Reals o imaginats. Els fingim per fer valdre el món que ha viscut sota cada nom que ens precedeix, que ens ha fet possibles. El valor, per tant, del nostre propi nom. Al cap i a la fi, la pregunta més teatral. Qui soc? Qui som?