Les estovalles són de quadros, blanc i vermell, però quasi no s’aprecien de tants plats que vesteixen la taula. Són les 14h passades i tothom parla fort i el vi se serveix amb abundància. Hi ha tantes mans com veus se senten i totes cuinen, paren taula i riuen sota un sol italià. I així passen les hores, els dies i fins a vint anys, entre la intimitat i allò col·lectiu.
Avui no hi ha una gran taula amb estovalles blanques i vermelles, avui hi ha una grada vestida només de vermell preparada per rebre els comensals.
Som a dos dies d’estrenar Els Ulls de l’etern germà i aquesta nit el Teatre La Biblioteca, preparat per una prèvia molt especial, es va omplint de cares conegudes, estimades, que d’alguna manera o altra formen part de La Perla, i en són el cos i l’ànima.
Entra la família Castells trepitjant aquest espai que han vestit tantes vegades; també l’Ireneu Tranis, que no fa tant que el trepitja, però que ja se l’ha fet seu. La Clara Segura, que xerra animadament, para de sobte quan veu la Gina i corre a abraçar-la. En Sergi Torrecilla va directe a saludar el Jordi Llovet, amb qui va fer la Filumena, mentre en una altra cantonada es retroba un gran equip de comunicació, les Annes, Madueño i Novell, que comenten totes les novetats. I així la gran taula o, més ben dit, el Teatre, es va omplint amb el Pep, la Marta, el Juan, la Clara, la Judith, l’Àngels, i tantes perles més.
Tothom seu al seu lloc, es fa el silenci, i la Lídia ens dona la benvinguda a aquesta primera petita celebració dels vint anys de La Perla 29.
“Els 29 som casa. I cada cop que tornem a ser aquí, junts, amb nous projectes, em recorda el sentit de tot allò que hem construït plegats i m’omple de records que espero que es multipliquin amb els anys.”
Fosc, i comença la faula amb les veus de l’Òscar Muñoz, en Xavier Ripoll i en Marc Serra. I així passa l’hora i mitja de prèvia fins als aplaudiments finals. I una glòria, i una altra, i una altra. I aplaudim pels actors, pel text de Stefan Zweig, per l’emoció de sentir la veu d’en Moisès Broggi i per aquests vint anys. Pels bons moments, la proximitat i pel que vindrà.
I, de sobte, en Pau Miró s’aixeca i pren la paraula per recordar-nos com ens agrada compartir aquesta grada, aquesta taula.
“Quan treballàvem els cors d’Antígona, l’Oriol ens demanava que toquéssim els espectadors amb la paraula, que servíssim les imatges, les idees del text, d’una manera planera, poc invasiva, respectuosa, delicada… Al local que La Perla tenia a Torrent d’en Vidalet, et trobaves ben aviat una taula que es convertia en un lloc de reunió improvisat. Si hi arribaves amb temps, podies fer un cafè (o una llesca de pa amb tomàquet i pernil) i conversar amb qui et trobessis assegut en aquell moment. Algú de la companyia, algú de producció, de la gestoria. Tothom hi seia i xerrava. Normalment d’intranscendències, però de vegades la conversa agafava pes. Aquesta proximitat que tenies amb l’altre mentre feies un cafè, s’assemblava molt a la proximitat que ens demanava l’Oriol als cors d’Antígona.”
I, evidentment, com en tot bon dinar, tots vam brindar!
Tota aquesta temporada està tenyida d’aquest fet: celebrar amb el bullici d’un gran dinar que entrem a l’excitant vintena. Un dinar, on sempre hi ha lloc per un plat més.
Visca la vida! Visca el teatre! Visqui La Perla!
nostra newsletter
