LA TEMPESTAT - Tardor
De William Shakespeare, direcció d'Oriol Broggi
Una tempesta fa naufragar Alonso, rei de Nàpols, el seu fill Ferran i Antonio, que va usurpar el Ducat de Milà al seu germà. El fatídic temporal ha estat causat per Pròsper, el legítim Duc de Milà, que els ha conduït fins a la remota illa on viu exiliat des de fa temps amb la seva filla Miranda. El naufragi posa en marxa el seu pla venjatiu, que juga amb l’amor i la desesperació, i que ha ordit per tal de recuperar el que li havien pres, fent ús de secrets poders de la naturalesa. I és que Pròsper coneix les ciències ocultes i sap controlar els esperits de l'illa, com Ariel, a qui té sotmès al seu servei, o el malaurat Caliban...
Comença així una de les històries més grans i tel·lúriques de William Shakespeare, la darrera en cronologia i maduresa d’edat que ha arribat fins als nostres dies. L’illa serà l’escenari de bufons, reis, mariners, d’enamorats, de nobles i de borratxos, rodejats de personatges que viuen només en la ficció mentre aquesta es fa realitat en el teatre.
De
William Shakespeare
Direcció i espai
Oriol Broggi
A partir de la traducció de
Jaume Coll Mariné
Amb
Xavier Boada
Babou Cham
Clara de Ramon
Eduard Paredes
Xavier Ripoll
Oriol Ruiz Coll
Lluís Soler
Jacob Torres
Ramon Vila
Llums
Gina Moliné
Projeccions
Francesc Isern
Guitarres
Marc Serra
Regidoria
Marc Serra i Maria Molist
Tècnics funcions
Pau Montull i Pau Segura
Estudiant en pràctiques (MUET)
Astrid García
Atenció al públic
Eva Cartañà i Núria Ubiergo
Confecció i sastreria
Alicia Lamelas
Fotografia
Alex Rademakers
Una producció de La Perla 29 i el Grec 2025 Festival de Barcelona
Als meus pares,
que em van dur l’any 1993 a veure La Tempestat amb direcció de Peter Brook, a Avinyó, i em va agradar tant que vaig decidir dedicar la meva vida al teatre.
Al final de Les Noces de Fígaro el Comte demana perdó a la Comtessa i la música acompanya el moment amb tanta delicadesa que sembla que tot sigui possible i bonic. En aquell moment final, el Perdó i la Reconciliació semblen possibles. Les veus s’eleven i s’eixamplen per donar lloc a una cosa més gran, més forta. Sempre penso que l’autèntica protagonista d'aquella història és la Comtessa, perquè la seva música és més bonica, subtil i meravellosa, i perquè és ella la que perdona. Un dels gestos més valents segurament que existeixen.
El Perdó i la Reconciliació, i amb ells uns personatges que encarnen l’esperança d’un món nou. Com la Miranda, a l’illa perduda de La Tempestat, que amb la seva joventut i la mirada oberta al món i a tot el que hi viu, colpeix el cor turmentat del seu pare i li ensenya que un altre camí és possible, més enllà de la venjança i el rancor. Això arriba per sorpresa, com tots els naixements d’una cosa nova.
La força de ser lliures, la condició oberta, la pregunta de quin serà el següent pas... la capacitat de crear. Recuperar la llibertat si l’hem perduda, emplenar-la de sentit si l’hem desgastada, deixar-la néixer. Aquest segurament és el gran repte de Pròsper.
Aquesta illa màgica nosaltres la veiem com el nostre espai de teatre, infinit i fantàstic. Però difícil de moure i manar. I que ens posa davant el que és més meravellós: com explicar allò més màgic? Allò més intangible? Com ensenyar el món que no veiem directament? El que està amagat darrere dels mots, dels sentiments. El que no es veu. Allò en què no ens és fàcil de creure. Que queda darrere la realitat. Com ensenyar una altra cara del nostre món i, amb ella, les nostres contradiccions? Les nostres passions.
A l’illa hi ha Pròsper, hi ha Ariel, hi ha Caliban, el vell Gonzalo –el conseller fidel i bo–, Ferran i Miranda, que amb el seu amor ens salven a tots, el Rei Alonso, i els divertits Trínculo i Steffano…
I les referències constants a la pau d’aquella illa sempre imaginària… on tot comença.
El sentiment romàntic que pot salvar-nos. I un nou món. Que apareix a la platja, al límit del mar.
Gràcies per ser-hi.
Oriol Broggi
Disponibilitat
nostra newsletter
Vols fer-te soci de l’#AsSocPerla? Tota la informació aquí.
