Paraules al límit

La paraula es torna acció. Una frase pot trencar una família, encendre una revolta, trair una amistat o rescatar una memòria enterrada.

A vegades una paraula és tot el que ens queda. Perdó. Demà. Agafa’t.

Volem estimar més les paraules.

I volem odiar-les.

Denunciem l’aplanament actual de les paraules.

La seva comoditat, el seu maquillatge, la seva covardia.

Volem les paraules vives, incòmodes, sense límits.

El moment en què cal parlar per sobreviure, per estimar, per resistir o per fugir.

La paraula que diu un actor i que ha escrit algú altre escoltant un altre actor.

El nostre ofici de teatre és un combat constant amb elles: ens travessen, ens transformen, ens traïm a través d’elles. Són la nostra metamorfosi.

Hi ha d'haver paraules velles que tornen, i paraules noves que encara no sabem com dir.

Shakespeare, Koltès, Eduardo De Filippo, Tiago Rodrigues i tantes altres veus.

Què serà de nosaltres si no aprenem a parlar des de la veritat?

Ens preguntem què vol dir ser contemporanis.

Ens preguntem perquè ja no diem atàvic, utòpic.

Què és catàrtic?

Els nostres escenaris s’emplenen de personatges que parlen des del límit: des del desig, des de la injustícia, des de la ferida o des de l’amor. Siguin monòlegs salvatges o silencis densos com una tempesta, carregats de paraules no dites.

Les paraules silencioses. Les paraules reprimides. Les paraules oblidades. On són mentre no les diem?

A La Perla 29, creiem que el teatre és l’espai on podem escoltar allò que el món acostuma a fer callar.

De qui són les paraules?

Aquesta temporada, obrim les portes perquè les paraules —totes, fins i tot les difícils— puguin ser dites.