L'espai

El Teatre La Biblioteca està ubicat en una de les naus gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu, un edifici civil del segle XV que, sota administració eclesiàstica, reunia tots els serveis mèdics hospitalaris de la ciutat i es va mantenir actiu fins a finals del segle XIX. Posteriorment, la nau va ser destinada a l’Escola d’Arts i Oficis. Actualment l’edifici és propietat de l’Ajuntament, que el cedeix en part a la Generalitat de Catalunya, i les seves diverses dependències acullen una oferta cultural variada: l’Escola Massana, l’Institut d’Estudis Catalans, La Capella, dues biblioteques públiques i la Biblioteca de Catalunya.

El Teatre La Biblioteca existeix des de l’any 2006, passant d’una vida intermitent a una existència estable i continuada. L’any anterior, La Perla havia tingut ocasió de representar El Misantrop de Molière a la Sala Noble de la Biblioteca de Catalunya, i va ser durant aquell procés que Oriol Broggi va descobrir de manera casual les voltes del s. XV a la planta baixa de l’edifici. Llavors, la Biblioteca de Catalunya va accedir a cedir-nos l’espai per a representar-hi Antígona. Vam tirar envans a terra, vam condicionar l’espai i el vam omplir de sorra per millorar l’acústica: naixia el Teatre La Biblioteca.

Des de llavors, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, vam anar renovant aquesta relació amb la Biblioteca de Catalunya per a cada muntatge. Sis anys més tard, un cop el Teatre La Biblioteca s’havia consolidat com a espai teatral de referència, vam poder estabilitzar la cessió de l’espai a llarg termini. El suport públic, juntament amb la solvència econòmica del projecte teatral de La Perla 29 ens ha permès transformar la nau gòtica en un teatre i un espai de creació en ple funcionament.

Jean-Guy Lecat es va fixar com el Teatre La Biblioteca propicia una sola estètica d’espai, on el públic i l’escena estan integrades. Lecat ho resumia en una fórmula que trobem molt encertada: “el públic crea l’entorn del teatre”.

El públic, des del primer moment que creua la porta del teatre, ha de percebre les transformacions de l’espai. Ha d’introduir-se en un ambient que cada vegada serà diferent i que l’anirà situant per entendre i viure millor l’obra que ha vingut a veure. Per això el nostre és un teatre on l’espai arquitectònic i l’espai fictici no es traeixen mútuament, sinó que l’un genera l’altre, i viceversa. L’experiència de l’espectador comença al creuar les portes de la nau gòtica: cada vegada es troba l’espai completament transformat i això fa que el reconegui com un lloc màgic però habitual, sorprenent però quotidià, amable i incert alhora; en definitiva, un espai teatral viu.

Seguint a Peter Brook, l’edifici teatral ha d’estar a mig camí entre l’espai sagrat i l’espai tècnic. El teatre conté molts llocs a dins un lloc. Un espai que alberga tants mons com els que generi la nostra imaginació. Aquest somni indefinit, perdut en el temps, ha estat per La Perla 29, des de l’inici, una lluita constant. Hem volgut superar la disposició del teatre a la italiana, que disposa el públic a platea davant d’un escenari elevat. Ens agrada capgirar algunes certeses instal·lades, físiques i mentals, i gràcies a l’espai del Teatre La Biblioteca tenim l’oportunitat de moure, modelar i jugar amb les fronteres entre l’espai real i els espais de ficció. Això activa la imaginació de l’espectador, que sempre completa la ficció dins el seu cap.

Quan aquest joc és estable en el temps, el públic crea l’entorn del teatre també com a lloc de trobada dintre la ciutat i el país. El nostre teatre existeix perquè cada vegada diem als espectadors: «això és un teatre», i decideixen creure-hi i seguir-ho. Té a veure amb una història col·lectiva sostinguda en els anys, amb la voluntat d’entendre el món a través del teatre i de l’impuls de La Perla 29. El públic crea l’entorn d’aquesta vida teatral, igual com crea l’entorn de cada espectacle: és un fet social que es renova en cada espectacle.

Els teatres han de ser com petites repúbliques independents dins d’una polis més gran. Cal pensar aquests espais com a punts concrets des d’on s’irradien continguts culturals, i des d’on s’ofereixen nous horitzons cap a on mirar. El teatre és “el mirall de la societat”, com diu el Príncep de Dinamarca.

La cultura ha de viure en tot tipus d’espais, ha d’aflorar per la ciutat, ha d’entrar en diàleg amb arquitectures diferents i ha de suposar un repte constant per als espectadors. El teatre no s’hauria de permetre habitar només espais convencionals, espais que s’expliquen per ells mateixos. Receptacles entesos d’entrada per part del públic general. Espais reglats. L’espai teatral és efímer, canviarà d’ús i potser de format. Això ens obliga a imaginar més, trobar solucions diferents que motiven els processos de creació i inciten al debat per l’impacte que deixa en els ciutadans.

Darrere d’un espai teatral cal que hi hagi un grup de gent que aglutini el màxim de complicitats possibles. És aquesta entesa la que permet fer del teatre un espai viu. Viu en dos sentits. Per una banda, l’edifici teatral ha de poder jugar amb les parets, amb els accessos, amb les sales complementàries, amb la disposició del públic. Cal una comunió entre l’edifici i el contingut, el teatre ha de ser la construcció que ha d’estar d’acord amb el contingut. Per altra banda, un teatre ha de ser un motor social, un lloc on passen coses. Ha de ser casa d’un col·lectiu de gent que genera continguts, sensacions, propostes noves. Hauria de ser un contenidor de l’expressió poètica i política del grup que treballa en i per l’espai. Un receptacle dotat des de la ciutat després d’haver generat un diàleg entre agents, administracions, col·lectius... i després d’haver treballat en xarxa. Tots aquests passos previs al fet teatral han de fer avançar el discurs, han de moure tantes o més coses que el propi moment teatral.