Tennessee Williams i el teatre plàstic

Mentre El zoo de vidre segueix sobre l'escenari, la Cristina Llorca, presidenta de l’#AsSocPerla, ens comparteix els apunts sobre Tennessee Williams i sobre el "teatre plàstic”, tal com ell l’anomenava.

“Vés, va dir l’ocell, vés, vés: als humans 
els costa suportar la realitat. 
El temps passat i el temps futur, 
el que podia haver estat i el que ha estat 
tendeixen a un sol final, que és sempre present."
T. S. Eliot, Quatre Quartets¹

Tennessee Williams ens presenta El zoo de vidre com una obra de records, amb formes pictòriques i esculturals, que vol escenificar amb un ús particular de la llum -l’autor ens remet a les pintures religioses d’El Greco- i la música -una banda sonora amb trets cinematogràfics-, i així crear una atmosfera pròpia del que ell anomena teatre plàstic, on els elements visuals formen part de la dramatúrgia, de la mateixa manera que ho fan les paraules i les idees². Una visió que vol allunyar-se del mer realisme, i que concep tots els elements teatrals -text, moviment, escenografia, música, vestuari, so, il·luminació- dins una mateixa unitat artística.³ Un teatre plàstic que persegueix acostar-nos a la comprensió de la fragilitat i la vulnerabilitat humanes.

La trama transcorre a la dècada dels anys trenta, als EUA, en el context de la Gran Depressió. L’autor fa referència a com els Wingfield viuen en “un d’aquells estrets ruscos d’habitacles cel·lulars que creixen com bolets en centres urbans superpoblats per la classe mitjana-baixa i que són simptomàtics de l’impuls d’aquest sector, el més extens de la societat nord-americana i essencialment esclavitzat, per (...) existir i funcionar com una confosa massa plena d’automatisme”⁴ i intenten fugir -sigui físicament o a través de la imaginació i els records- del lloc on es troben. El versOù sont les neiges?⁵ present a l’obra, encapsula un dels seus motius centrals: el vincle i la tensió constant entre els espais temporals, passats, presents i futurs: la pugna entre un passat idealitzat i un futur construït sobre unes expectatives inassolibles.

1 Eliot, T. S. (2010). Quatre Quartets. (À. Susanna trad.). Viena Edicions.
2 D’aquesta manera ho exposa Tennessee Williams en una carta dirigida al crític teatral Eric Bentley el 1948. Devlin, A. i Tischler N. (ed.). (2004). The selected letters of Tennessee Williams: volume II (1945-1957). A New Directions Book.
3 Kramer, R. E. (2002). The Sculptural Drama: Tennessee Williams’s Plastic Theatre. The Tennessee Williams Annual Review, 5, 1-13.
4 Williams, T. (2013). El zoo de cristal. Alba Editorial. [Traducció pròpia].
5 El vers complet Où sont les neiges d’antan? pertany a l’obra Ballade des dames du temps jadis de François Villon (segle XV). Podeu trobar la versió musicada del poema per George Brassens.