Ocell de la bellesa

 “I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d’alegria. Uns quants ocells per exemple. ‘I dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria el cel... el cel que de vegades un ocell esbarriava... un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l’aigua amb el bec... o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents...’

La plaça del Diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l’hagués escrita. Molt lluny. En aquest moment, en el punt d’acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixeca la tramuntana i me’ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors.”

Mercè Rodoreda
Pròleg de La plaça del diamant

Tots Ocells, de Wajdi Mouawad, és una obra travessada per les ferides de la història, les fronteres, les llengües i els conflictes que encara ens interpel·len. I és, a més, una obra a la qual s’hi torna per la seva bellesa. 

És una història que va més enllà de les paraules. Una bellesa que neix de la manera com els cossos es troben, s’esquiven, s’atrauen i es repel·leixen, de com les veus travessen l’espai i les llengües creen  ponts, però també abismes. A la posada en escena d’Oriol Broggi, els personatges semblen habitar un territori en moviment constant, com si cadascun arrossegués el seu propi món. 

El teatre es converteix així en un espai on les fronteres no són mai del tot fixes. Els personatges entren i surten de les vides dels altres, es busquen, es perden, s’enfronten a allò que ignoren i a allò que voldrien no saber. Les històries individuals s’entrellacen amb la gran història, i allò que semblava íntim revela, de sobte, una tragèdia col·lectiva: i si el conflicte no fos descobrir qui som, sinó acceptar que la nostra identitat no ens pertany del tot. Que som fets de llengües que no hem escollit, de ferides que no són nostres i d’amors que ens desplacen del lloc on crèiem estar segurs.

Enmig d’aquest moviment, la imatge de l’ocell amfibi adquireix una força poètica extraordinària. Un ésser capaç d’habitar dos mons, de travessar la frontera entre l’aigua i l’aire, de trobar una manera nova de respirar sense haver de renunciar completament a cap dels seus orígens. Un ésser que aprèn a respirar en un altre món.

És aquí on la bellesa de la proposta escènica troba la seva ressonància més profunda. En la possibilitat de fer conviure, dins un mateix espai, allò que sembla irreconciliable. En aquest anar i tornar de llengües, de fronteres, de taules, que no avança mai en línia recta, sinó que gira, retorna, s’entrecreua, la bellesa no apareix com una resposta al dolor, ni com una manera d’apaivagar-lo, sinó com la possibilitat de fer-lo visible. La bellesa neix per donar forma al que sembla irreconciliable.

L’espai de la ficció és un territori amfibi: un lloc on les llengües poden coexistir sense fondre’s, on les identitats poden mostrar les seves contradiccions, on podem respirar tots els mons possibles. No hi ha cap manera de sortir indemnes d’aquesta travessia. Quan els personatges acaben de creuar-se, quan el ball s’atura, ens queda aquesta intuïció fràgil i lluminosa: que no es tracta d’escollir entre l’aire i l’aigua, entre una memòria i una altra, entre els nostres i els altres. Que potser la llibertat comença quan deixem de voler respirar sempre de la mateixa manera. 

I que, de vegades, la bellesa consisteix precisament en això: en la possibilitat, tan difícil com necessària, d’aprendre a respirar en un altre món.

"Creus que el nostre poble, avui, sotmetria a un altre poble a l’opressió a la que el van sotmetre a ell?"