LLUITAR I LLUITAR

En suport a la vaga general

Lluitar. I lluitar contra el meu inadmissible desig de renunciar a tot, contra el meu egoisme, contra la meva complaença davant la meva pròpia història, contra el confort que m’envolta i em vigila, contra l’abandonar-se a un mateix a la consciència impol·luta.

Sobre el luxe i la impotencia, de Jean-Luc Lagarce

I a vegades em sento impotent. Inútil, incapaç de tot, quiet, sense poder fer res més, sense poder fer o dir. Cec, sord i, més encara, imbècil, silenciat per la meva pròpia imbecilitat. Sense dir res més o moure’m. Esperar i suportar la meva impotència. Sentint-me despullat i haver de renunciar. Immòbil en la incapacitat d’aixecar la veu, de desenvolupar un discurs, de contestar, de dir dues o tres coses imaginades en la meva soledat i que cregui que són incontestables.

A vegades em sento inútil davant del món.

No escoltar els rumors, la arrogància omnipresent de les xafarderies, no comprendre’ls o admetre’ls, imaginar-los en una altra forma, saber que ‘he de’, que és el meu deure, el nostre deure -pronunciar aquesta paraula: “deure”-,  saber que “és el meu deure” dir les coses d’una manera diferent. I no deixar d’aferrar-me mai als reflexos que se’en puguin generar. 

No saber mostrar als altres tal i com ho veiem tot ,i com ho imaginem. No saber ni tan sols mirar, allò que no sabem mostrar i no perdre mai el secret ni poder fer-hi res.

Ser fràgil i estar desemparat davant dels sorolls de la Guerra, els sorolls horribles i propers de la Guerra, sentir-los, pensar sentir-los i no saber com traduir-los. Agafar-los i donar-los, retornar la incertesa exacte. Estar aquí, incapaç de dir la veritat.

La força terrible del poder, la seva potència cínica. La seva arrogància, la seva ironia i la tranquil.la seducció amb que ens aixafa. I no aconseguir anunciar-la, escriure-la, mostrar la seva simple i sorda violència.

I malgrat tot intentar atrapar tot això. Lluitar. I lluitar contra el meu inadmissible desig de renunciar a tot, contra el meu egoisme, contra la meva complaença davant la meva pròpia història, contra el confort que m’envolta i em vigila, contra l’abandonar-se a un mateix a la consciència impol·luta.

Davant la meva pròpia impotència, el meu desarrelament, buscar convèncer-me a mi mateix i seguir, i resistir, avançar encara que topi amb desarrelaments encara més grans, més dolorosos, més secrets, prohibits, dels que no se’n pot ni parlar. Trobar-me i ser avui a la meva ciutat, amb tots els altres, i ser conscient del dret de poder parlar, ser-ne conscient orgullosament i responsable d’aquesta capacitat. I no tenir por del meu propi desequilibri i dels meus dubtes.

Explicar el Món, la meva part miserable i petitíssima, ínfima, del Món. La part que em toca i que em retorna. Escriure-la i posar-la en escena. Construir només, i una vegada i una altra, una xispa, una espurna, una duresa. Parlar lúcidament de l’evidència. Mostrar a través del teatre la força exacte del que a vegades ens atrapa: és això, exactament això!. I els homes i les dones tal com són, la seva bellesa, i l’horror dels seus intercanvis, de les seves converses, i la malenconia que els envaeix quan aquesta bellesa i aquest horror s’interromp i es perd. Com fugen i busquen destruir-se a si mateixos i els uns als altres, espantats davant els seus propis dimonis.

Dir als altres, dir-los d’avançar-se en la llum. I tornar a dir encara, una vegada i una altra, la gràcia i la bondat que hi ha suspesa en una trobada entre dues persones, entre dos sers. 

El moment exacte de l’amor, la dolçor infinita de l’asserenament. Intentar dir-los en veu baixa la puresa perfecte de la Mort en la obra de teatre, el rebuig de la por, i no obstant això, l’udol sobtat de l’odi, el crit del nostre pànic i la nostra angoixa que ens ve del fons profund de la infantesa. 

I el gest d’amagar la cara entre les mans. 

I el cansament dels cossos després del desig.

I el cansament després del sofriment.

I l’esgotament que ve després del Terror.

Jean-Luc Lagarce