Eternament Abraçades

Aquest divendres s’acaba “Unes abraçades insuportablement llargues”. Ha estat un camí bonic, una nova manera de descobrir les històries al voltant del foc, de recordar que la voluntat de l’univers és aquí, i que pot ajudar-nos si la sabem escoltar. Que la pregunta pel sentit ens serveix per créixer, que prestar atenció al nostre costat espritual ens dóna calma i enteresa, però que no hem d’oblidar que tot plegat és, en el fons, una broma, una ficció, un gest tant real i eteri com una abraçada.

KRYSTOF: Tu et permets que t’abracin?  

MONICA: Et permets abraçar-me?

CHARLIE: Em permeto abraçar-te.

KRYSTOF: Et permeto abraçar-me.

AMY: Em permeto abraçar-me.

MONICA: Em permeto…

CHARLIE: Et permeto…

MONICA: Tu m’abraces…

AMY: Jo a tu…

AMY: Em permets que t’abraci? 

Moltes gràcies a tot l’equip per haver-nos regalat aquesta peça transuniversal, intermatèrica, metahistòrica, sincronitzant i supervitalista!