Prova i error

La companyia d’Unes abraçades insuportablement llargues ha començat a assajar al Local 3, l’espai d’assaig del Teatre La Biblioteca. És un espai relativament petit, de sostre baix i una única finestra que dona a la Plaça de la Gardunya. Hi fa fred, malgrat les estufes. En qualsevol altre moment, seria un espai difícil per assajar, però en aquest cas, és un escenari ideal per aquesta obra opressiva, estranya, on els personatges volen escapar d’una vida que no els satisfà. El text de Viripàiev dona moltes indicacions del que fan els personatges, però no diu res de com ha de ser l’espai. Caldrà imaginar-ho tot, caldrà omplir aquest espai buit.

La Paula Malia és la Monica. La Monica sent l’impuls i cau a terra. “Així, fes com que l’impuls és tan fort que caus”, li diu en Ferran i cau a terra amb ella. L’Alba Pujol, el Martí Salvat i el Joan Solé segueixen dempeus.

Els actors i actrius d’aquest text parlen des de tres veus. El seu personatge, l’actor-narrador i una veu que els parla des del més enllà. Què o qui és  aquesta entitat és quelcom que haurem d’esbrinar al llarg de l’obra. De vegades és un punt blau, de vegades un dofí, de vegades… un ésser d’una altra galàxia?

El Martí és en Charlie. Parla com en Charlie i parla com el narrador, estan buscant com fer les pauses. Que entri i surti del personatge. No és fàcil, cal trobar el punt entre una veu i l’altra, mentre el seu personatge s’enfonsa. “Queda’t aquí”, li diu el Ferran, “queda’t en la merda, el Charlie està enfonsat, vull que et quedis fet una merda. Després sortiràs a córrer”.

Assajar és provar, intentar. Anar endavant i endarrere, tornar al principi, seguir, començar de nou, provar un gest, canviar de to, canviar de gest, afegir una cadira, treure-la. Moure’s i estar-se quiet, cridar i parlar més baix, des d’un lloc i des d’un altre. La Paula, el Joan, l’Alba i el Martí ho tornen a provar, dues pàgines només. “Cinc pàgines d’aquest text són com 15 d’un text normal”, diu l’Alba. “Quan agafes velocitat, la història avança davant teu de manera brutal”, afegeix el Ferran. La dificultat és anar entrant per trobar-hi el ritme.

Cal viure Unes abraçades insuportablement llargues abans de poder-lo interpretar, potser. Saber on va el text per saber com dir-lo. I pensar com trencar-lo, com sortir-ne, i com adaptar-lo a un espai fabulós com la nau gòtica, un espai aturat en el segle XV que ha viscut mil vides en aquests 600 anys i que aviat n’acollirà quatre més. Les vides d’en Charlie, l’Amy, el Krystof i la Monica.