Com es fa per ser feliç?

Dissabte 19 de febrer. Dia d’assaig al Teatre La Biblioteca.

Avui, a més, farem sessió de fotos.

La companyia va arribant. Fan un cafè al bar, mengen algun croissant. Al camerino, la Berta està provant el vestuari que tocarà per avui. Assajarem diverses escenes, sobretot, la part del circ, on el vestuari és una festa. La vaporosa faldilla vermella de la Laura, el casc d’aviador i el vestit rosa de lluentons del Guillem, la camisa de quadres i el barretet de la Màrcia, el tutú de la Montse.

Toca fer prova de visuals, de llum i de so. L’escenari de la Biblioteca és molt diferent del de La Colline, així que caldrà ajustar moltes coses in situ. Però la companyia és “a puesto”, els decorats comencen a aixecar-se i, mica en mica, 28 i mig va prenent forma, i totes les peces comencen a encaixar. Perquè cal encaixar aquest collage, el calidoscopi que és 28 i mig, una obra que beu de molts referents, que és alhora un homenatge a tots aquells fragments, moments, cançons i textos que, d’una manera o altra, han servit per crear un imaginari que ja és marca de la casa.

Així, apareixen en escena dos personatges a l’interior d’una casa, i el seu diàleg es converteix en una conversa entre Federico, aquest alter ego d’un director que es troba nel mezzo del cammin della sua vita, i Antonietta, un diàleg que reprodueix l’inici d’aquella meravellosa història que és Una giornata particolare, d’Ettore Scola, i el Federico li explica a l’Antonietta la història del Notxa, el protagonista d’aquell conte infantil que tant li agradava a l’Oriol quan era petit, i que narra la història d’un pintor que, per fugir de la presó on estava tancat per haver desobeït l’emperador, va pintar un quadre i el va creuar per entrar en un món de fantasia. I, com ell,  el Federico i l’Antonietta creuen un quadre i entren dins un altre món, el món del teatre, del cinema, de la fantasia, i les cortines ens desvetllen un altre escenari, i aquest es converteix en un plató, i del plató emergeix l’arc de teatre, per on entren uns actors, i aquests actors es converteixen en pallassos… I així, cortina rere cortina, capa sobre capa, els actors i actrius d’aquest 28 i mig es van transformant en diversos personatges, i l’espiral d’escenes, de quadres i de seqüències va creixent i creixent en una explosió de colors, de paraules, d’imatges i de música, la música que tots i totes canten, acompanyats per l’acordió del Joan Garriga, i de les guitarres, i de la bateria, i tota la sala s’omple de rumba, de folk, de melodies napolitanes i de cançons populars.

I ens deixem endur per aquest viatge màgic i, en aquell moment, trobem resposta a la pregunta inicial de l’obra: “Com es fa per ser feliç”?