Un punt blau

Primer contacte amb l’univers Viripàiev. La companyia es reuneix al Local 3 del Teatre La Biblioteca per fer la primera lectura d‘Unes abraçades insuportablement llargues. Hi ha en Ferran Utzet, el director, la Paula Malia, l’Alba Pujol, el Martí Salvat i el Joan Solé. El músic, en Jordi Busquets, la Giulia Grumi, dissenyadora de vestuari; i la Mònica Molins, ajudant de direcció.

I Miquel Cabal, el traductor, en fa una introducció. Explica que Ivan Viripàiev és un dels grans del teatre rus contemporani, que viu a Polònia perquè es va enfrontar al govern de Putin. Explica que, per decisió personal, no dirigeix ni participa en res a Rússia.

“Els personatges d‘Unes abraçades insuportablement llargues són desplaçats socials, estan desconnectats de la realitat i desconnectats entre ells. Una mica com els passa als personatges de Dostoievski. Però també tenen una mica de Txèkhov, de la seva ironia”, diu Cabal.

A Unes abraçades insuportablement llargues es juga molt amb la repetició del llenguatge, un element clàssic de la literatura russa. Hi ha un permanent joc de diàlegs interiors, una contraposició constant entre llenguatge formal i parla quotidiana. “Un xoc entre dues maneres d’entendre el món”. I en aquest xoc, diu Cabal, s’endevina una mena de connexió entre els pobles eslaus: l’Emmy és de Sèrbia, la Mònica és de Polònia i en Krystof és de Txèquia. És un còctel eslau perillós històricament.

Entra a la conversa en Ferran Utzet, director, per posar en context l’obra. Viripàiev ha estat traduït a França i aquest mateix muntatge el va veure a Nancy en unes trobades de lectures dramatitzades. “Em va captivar però no sé ben bé perquè”, diu. La narració és captivadora: els actors són actors o són personatges? Que potser parlen del més enllà? Tot passa en present i a gran velocitat. “Hi vaig connectar emocionalment de seguida”.

Cada personatge d’Unes abraçades insuportablement llargues parteix d’un món diferent, d’unes creences pròpies. I tot és molt fràgil i es pot ensorrar en qualsevol moment. Però hi ha espai per salvar-se. Tot i la tragèdia que viuen els personatges, el nihilisme que destil·la, l’obra no té voluntat moralitzadora. Hi ha ironia en aquest fatalisme.

“I com em plantejo l’obra?” es pregunta en Ferran. “L’obra ha de sobrevolar. És molt important el ritme. Tinc un referent: la pel·lícula Dead man, on la música de Neil Young és constant. Per això és important el ritme; l’obra és més un poema a quatre veus que no pas un text purament teatral. Hem d’anar a buscar la musicalitat, deixar-nos anar, buscar la lleugeresa.

I pensar que estem fent una comèdia.”

I l’escenografia? “Podria ser molt petita, molt apretada, que els actors quasi es trepitgin els uns als altres. Però també podria ser tot el contrari, i aprofitar aquest espai tant vast i tan majestuós que és la biblioteca, allà hi pot haver un punt de fuga interessant”.

Un punt blau.