Una temporada per ser - Temporada 23/24

Potser va ser quan tenia 12 anys..., o 13, o 14, no recordo la data exactament, i segurament no té cap importància... Va ser un moment que jo vaig estar davant d’un quadre, tampoc recordo exactament de qui era, em sembla que de Matisse... però podria haver estat de Miró, o un Monet, o un Modigliani... —algunes vegades posaria la mà al foc que era Matisse, altres no ho tinc tan clar, però segurament tampoc això té gaire importància—. El que sí que sé segur és que vaig quedar allà plantat, atrapat per una força que vaig reconèixer com a veritable, i alguna cosa va explosionar dins meu. 

Jo estava allà mirant una pintura que algú havia pintat feia molt temps, i em vaig sentir completament connectat a ell i a la seva obra. Mentre creixia l’emoció dins meu, s’enfortia la connexió  entre nosaltres.  I vaig pensar (o amb el temps he pensat que devia pensar...)   que si s’havia creat aquella connexió entre dos desconeguts s’obria la possibilitat també de crear connexions amb altra gent que no coneixia i que no podia ni imaginar que existien i d’establir una nova manera d’entendre i relacionar-me amb el món.  He d’agrair la possibilitat d’haver-me pogut trobar davant d’aquell quadre aquell dia, i d’haver pogut aprendre a mirar-ne abans d’altres, i després d’això, agrair haver après a mirar tantes coses de la vida quotidiana com si fossin quadres...

Avui voldria dir-vos que amb el temps he anat recuperant sovint aquella sensació. 

Potser aquesta és la idea que hi ha darrere del fet de preparar i presentar-vos una temporada al nostre teatre. Ensenyar alguna cosa que hem preparat amb uns amics dalt l’escenari a uns altres amics que no coneixem que es troben davant d’aquest escenari. Fer-vos explosionar unes emocions a dins i aspirar a que quedin atresorades al vostre cap i al vostre cor. Crear un vincle familiar. Relacionar-nos a partir d’unes imatges i en un marc especial. Vet aquí l’aspiració del nostre ofici. I explicar-vos històries, i proposar-vos imatges personals, artístiques, històriques, tristes o divertides, còmiques i sempre, sempre, tràgiques. Penso que si arribem a aconseguir una petita part d’aquesta bonica quimera, ens sentirem més feliços. Estic convençut que a través del teatre es creen unes relacions molt fortes i es recrea aquesta explosió que recordo de la meva infància i la meva joventut. I crear un vincle familiar entre uns i altres: aquell món rar i especial que un creu tenir a dins es pot compartir. I fent-ho, no et sents sol, no et sents tan sol.

I després d’haver elaborat aquestes propostes i haver-les col·locat al calendari, després d’haver parlat amb els artistes i impulsors de cada una d’elles, amb els productors i tècnics, amb tota la gent implicada, després d’haver mesurat les dificultats econòmiques, presos els riscos, —i encara després d’haver-ne hagut de descartar algunes també molt interessants amb una immensa pena al cor— ens adonem que en quasi totes elles hi ha una cosa tremendament familiar. Volíem fer família i ens trobem parlant de Família sense haver-ho anat a buscar, d’alguna manera o altra en totes les produccions. 

La família Castells i la família Pla-Solina —a qui direm Travy—, ens parlen de tantes coses des de la seva història que en fan una manera de viure i d’explicar. Però no són les úniques, també hi ha una manera de fer de tota una altra generació, la gent del ‘Col·lectiu Pedant a missa i repicant’, que sense uns llaços explícitament familiars abracen una vida junts i una manera de viure-la. Sobre els problemes que els lligams familiars porten al pobre Hamlet, em sembla que poca cosa puc afegir-hi perquè tots els coneixem... el que serà important és la manera irònica i sarcàstica d’explicar-los en aquest monòleg. I encara els lligams familiars que hi ha a La Trena, amb tres dones de parts diferents del món que lluiten per no ser on s’espera d’elles. Però també la història de casa la Filumena Marturano, dels seus problemes el dia del casament, dels seus fills, del seu nou marit, una història nascuda del gran teatre de la família De Filippo (que a la vegada ve de la família Scarpetta); i també la peça que Tennesse Williams va escriure amb ressò autobiogràfic, El Zoo de Vidre, on uns germans lluiten amb la mare i amb tota una generació... dos espectacles on la família és el centre de la història, explicades des del sofà de casa seva. I també encara allà on desemboca la temporada, a Tots Ocells, una família que lluita contra si mateixa i contra la terrible història que arrosseguen ells i tota la humanitat des de la Segona Guerra Mundial, narrada per tres generacions enfrontades, on es barregen civilitzacions, herències culturals, herències de cromosomes, desamors entre generacions, desencontres i retrobaments.

Vivim en una societat de gent que parla sola pel carrer, i sentim més que mai la necessitat de relacionar-nos-hi, encara que sigui a través de l’actor que parla sol a l’escenari mentre busca l’espectador obert i lliure per comunicar-s’hi.

Esperem tenir la força i l’encert d’aconseguir-ho, i l’alegria per intentar-ho.