Qui és Eduardo De Filippo?

“De Filippo reuneix en sí mateix les tres facetes fonamentals del teatre-espectacle, doncs és actor, dramaturg i director d’escena, i concretament és un dels millors que coneixem.”

Ricard Salvat
 

Eduardo De Filippo va néixer a Nàpols el 24 de maig de 1900 i va morir a Roma el 31 d’octubre de 1984. La seva vida teatral va començar ja de molt petit, de la mà del seu pare Eduardo Scarpetta, importantíssim actor còmic que l’introduí a la màgia de l’ofici, i juntament als seus germans, Peppino i Titina. Des de molt jove, Eduardo va destacar per les seves qualitats còmiques tant en el teatre dialectal com en la revista i les varietats en general.

“Tenia sis o set anys, i passava dies i vespres sencers al teatre. Essent fill d’art em resultava senzill. Una comèdia des de bastidors o des d’un racó de platea, o amb el cap ficat entre els barrots de les baranes del galliner, la veia què sé jo quantes vegades. Recordo clarament que al final els actors que més admirava despertaven en mi pensaments crítics: «Abans d’aquest crit hi faria una pausa llarga, com a mínim tres respiracions».”

Eduardo De Filippo
 

L'any 1920 va escriure la seva primera comèdia, Farmacia di turno. Els tres germans ingressaren l'any 1929 a la companyia "Molinari", per a la qual Eduardo va escriure i protagonitzar una de les seves obres més cèlebres, Natale in Casa Cupiello. El 1931 tots tres van fundar la Compagnia Umoristica “I De Filippo”, on escriuria, dirigiria i actuaria, i que estaria en actiu fins al 1945 quan Peppino se’n separà per a dedicar-se a altres activitats artístiques. Amb aquesta companyia havia aconseguit èxits esclatants, com per exemple el de la seva comèdia Chi è cchiù felice ’e me! (Qui és més feliç que jo?) i Il berretto a sonagli (El barret de cascavells) de Luigi Pirandello. Individualment aquests anys interpretà diverses pel·lícules.

Més endavant, adquirí i rehabilità el “Teatro San Ferdinando” de Nàpols, edifici del segle XVIII que havia quedat molt malmès a causa de la II Guerra Mundial. Allà interpretà moltes obres seves i d'altres autors, tot elevant a la categoria de llengua teatral de cultura el dialecte napolità. De la seva producció d'aleshores destaquen les comèdies Napoli milionaria (1945), La grande magia (1948), Questi fantasmi! (1946), Mia famiglia (1953), Bene mio e core mio (1956), L'arte della commedia (1964) i Gli esami non finiscono mai (1973).

Algunes obres escrites per ell li donaren fama universal, com ara Filumena Marturano (1946), traduïda a una vintena d’idiomes i duta al cinema amb el títol de Matrimoni a la italiana (1964) per Vittorio de Sica, amb guió del mateix De Filippo i interpretació de Sophia Loren i Marcello Mastroianni. També cal destacar Il sindaco del rione Sanità (L’alcalde del barri de la Salut) de 1961, duta al cinema per Ugo Giordani (1996) i interpretada per Anthony Quinn.

Un altre gran èxit internacional va ser Sabato, domenica e lunedì (1959), que va romandre a la cartellera de Broadway durant prop de dos anys, i que a Londres fou estrenada per l’Old Vic Theater, dirigida per Franco Zeffirelli i interpretada per Laurence Olivier (1973).

Eduardo De Filippo va ser investit doctor honoris causa per les universitats de Birmingham (1977) i La Sapienza de Roma (1980). L’any 1973 va ingressar a l'Orde del Mèrit de la República Italiana amb el màxim grau de Cavaller de Gran Creu i el 1981 el president Sandro Pertini, tot fent ús de les seves prerrogatives constitucionals, el nomenà senador vitalici.

Nàpols és la font d’observació i d’inspiració d’Eduardo, com se’l coneix allà, i és pels habitants de la ciutat un símbol i un emblema, com pocs autors de teatre han aconseguit ser-ho. Aquesta és una de les essències del que creiem que el teatre pot representar per a la nostra societat. L’exemple d’Eduardo esdevenint el cor d’una col·lectivitat és un far per la nostra cultura, sovint malmesa i sempre en constant reconstrucció.