La llegenda de l'ocell amfibi

Un ocell jove emprèn el vol per primera vegada sobre les aigües del mar. En veure els peixos sota la superfície, una immensa curiositat l’atrau cap a aquestes sublims criatures, tan diferents. Mentre se submergeix per unir-s’hi, un núvol d’ocells, la seva tribu, l’interfereix immediatament i l’adverteix: “No vagis mai amb aquestes criatures. No són del nostre món i nosaltres no som del seu. Moriràs si hi vas, de la mateixa manera que ells moriran si decideixen venir amb nosaltres. El nostre món els matarà i el seu món et matarà a tu... No estem fets per trobar-nos.”

A mesura que passen els anys, una profunda melancolia s’apodera de l’ocell, que observa aquests peixos d’escates platejades sense poder-s’hi apropar. Un dia que s’apropa al mar per admirar-los, l’envaeix un estrany vertigen: “No puc viure així tota la vida, sense allò que m’emociona. Prefereixo morir abans que viure així.” I es capbussa! Però el seu amor per allò diferent és tan gran, que a mesura que se submergeix li creixen brànquies al coll que li permeten respirar. I respira! Respira! I enmig dels peixos declara: “Soc jo, l’ocell amfibi, aquí, entre vosaltres. Soc un dels vostres! Soc un dels vostres!”

La llegenda persa de l’ocell amfibi em va fer somiar quan me la van explicar de petit. Aquesta història de canvi avui m’inquieta pel que explica del nostre temps, del nostre món i de la nostra relació amb l’altre; amb l’enemic, podríem dir.

Wajdi Mouawad