Canto jo i la muntanya balla
A partir de la novel·la d'Irene Solà
Torna Canto jo i la muntanya balla, guanyadora de 3 Premis Max i 8 Premis Butaca.
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona fronterera d’alta muntanya que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Una terra fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
A partir de la novel·la d’
Irene Solà
Dramatúrgia
Clàudia Cedó
Direcció
Guillem Albà i Joan Arqué
Composició musical
Judit Neddermann
Amb
Laura Aubert
Mia Esteve
Diego Lorca
Ireneu Tranis
Caterina Tugores
i Marina Tomàs a la guitarra.
Llums
Sylvia Kuchinow
So
Joan Gorro
Escenografia
Alfred Casas i Laura Clos ‘Closca’
Disseny vestuari
Nídia Tusal
Ajudant de direcció
Maria Salarich
Construcció escenografia
Brava Performing Arts, L’estaquirot teatre i Alfred Casas
Assessorament lingüístic
Carla Ferrerós
Caracterització
Àngels Salinas
Fotografia
Sílvia Poch
Disseny cartell
Pau Masaló
Regidors
Marta Garolera i Marc Serra
Tècnics
Roger Blasco, Sílvia Valls i Arnau Planchart
Atenció al públic
Marta Cros i Núria Ubiergo
Agraïments Sey Sisters, Editorial Anagrama, Fundació La Plana, Anna Sahun i Amaia Miranda
Una producció de La Perla 29
Traslladar una novel·la al teatre sempre és un repte majúscul, ja que d’alguna forma és fer-ne un traducció, una altra, potser la més àmplia possible. En aquesta re-interpretació hi juguen tots els sentits, o potser fora millor dir: tots el sentirs, totes les translacions possibles. Els llenguatges, els signes, les convencions i tots els suports que ens passen pel cap esdevenen bancs de proves disposats en favor de la captació d’allò que considerem més important: L’Ànima. Saber transportar aquella ànima a l’espai teatral, el corpus imperceptible de la novel·la, la seva essència. L’Ànima que habita en totes les formes d’art possibles.
Aquesta ànima ens demana poder sentir, conèixer, cercar totes les ressonàncies, harmonies i atmosferes que la componen. Tots els espais naturals, visuals i sonors, amb un llarg etcètera que en ella habiten.
Canto jo i la muntanya balla, ressona dins de les geografies dels nostres records i de les nostres vivències, ja siguin les més presents com les més inconscients i amagades. Són uns records que venen de lluny, de més enllà de la nostre raó. Son records atàvics que ens lliguen (encara) a l’ordre natural que mana totes les coses.
Un lligam ancestral on la nostra existència no és gaire més important que la d’un gra de sorra, la d’una gota d’aigua, la d’un xic d’aire, una fulla de roure o de qualsevol altre animal que habiti dins de la constel·lació cruel, sàvia i natural de la Muntanya.
Aquest fet natural, però també social i cultural, ple de tantes veritats com elements i supersticions hi convisquin, provoca que les lleis que governen els nostres personatges vagin més enllà de qualsevol humana mesura. Unes lleis on tot i tothom s’iguala. Generant així l’estrany equilibri que permet tota vida i tota mort.
Aquest és el nostre repte, el nostre cant, la nostra Muntanya.
Guillem Albà i Joan Arqué
Disponibilitat
nostra newsletter
Vols fer-te soci de l’#AsSocPerla? Tota la informació aquí.
