Refugi

Un refugi és un sostre, un lloc on caure mort, una casa, un pis. Un bosc, una tenda de campanya. Una mare, un germà, una abraçada. Un refugi es pot fer de bigues, morter, maó. De pals, fusta, palla. De carn, de roba i de paraules.

Desemparat és una paraula. És la falta dels pares. Un desert és desemparat. La carretera és desemparada. Enmig d'aquest desert, d'aquesta carretera, quatre personatges ferits. Es busquen, però no es troben. Es criden, però no obtenen resposta. I en última instància, que és tota l'estona, es fan mal per amor. Perquè necessiten irrefrenablement, desesperadament, amor. L'amor dels altres per no sentir-se sols. Per no perdre's en aquest desert. Per no desaparèixer. 

Estimar i no saber-ne és una paradoxa. I què som, si no éssers incomplets, complexos i contradictoris. Sabrem mai estimar sense fer (o fer-nos) mal? I sabrem, per sobre de tot, trobar la nostra manera d'estimar? D'estar en el món? Podrem passar per sobre de segles i segles d'història, de sistemes, per trobar la manera en què no ens fa mal estimar? Podem trobar la manera de fer família? És, en realitat, la família una salvació? O una condemna?

Refugi és una comèdia fosca, o un drama lluminós, o uns personatges enfosquits per anhels i desitjos que xoquen els uns amb els altres. És una sitcom americana, un Txékhov modern o una tragèdia quotidiana, on a través d'un forat ens endinsem en una casa, molt llunyana però molt propera. I allà, els coneixem: l'Amy, la Becca, el Nat i el Sam que, aliens a la nostra mirada, potser, lluiten per convertir-se en refugi els uns dels altres. Però, i sobretot, per convertir-se en el refugi d'ells mateixos.

Mònica Molins