Birnam

Una hora abans de sortir a l’escenari per representar, un altre cop, el rei Duncan a Mac… perdó, l’innombrable. Un cop més s’inicia el ritus del qui ha de sortir a escena. Un cop més i de forma pràcticament mecànica, s’observa al mirall. Aquell mirall revelador.

Aquest cop, però, li apareixen, potser més que mai, els dubtes. Tots aquells dubtes que hi han sigut sempre, però aquesta vegada li tornen acompanyats del tots els seus fantasmes i fan que es replantegi sortir a l’escenari.

Són molts anys de deixar anar paraules, paraules, paraules i ara creu que, potser, ha arribat el moment de plegar, de dir prou… de callar.

Birnam és un acte de voyeurisme. És mirar pel forat del pany d’un camerino i veure la soledat i fragilitat d’un veterà actor, desorientat i reflexiu abans de la funció.

Els pensaments li venen de cop i fugen precipitats a través de la boca, un darrere l’altre, els vomita d’una forma impulsiva i inconscient mentre el temps avança implacable cap al moment en què tornarà a sortir allà fora, a l’escenari. O no!

Joan Roura