Acorar

UN VUIT QUE ÉS L’INFINIT

Caminant per fora vila, trepijant terrossos i pedra, trobam una fita, altre temps enterrada a l’indret exacte i primíssim on es besen els llindars que separen els veïns. Es veu que un dia vaig ensopegar amb la punta d’una d’aquestes pedres i es va alçar. Avui fa vuit anys que estrenàrem Acorar, i desenterrant aquella pedra vaig moure de lloc les fites, els límits i les pors, i s’obriren portals i tanques. I el cel.

Avui les fotografies d’aquell moment, la cartografia recorreguda, les coneixences, les lliçons i tantes coses viscudes es presenten tenyides d’un goig petit que ens fa veure la fortuna que és créixer amb aquest ofici del teatre, quant i més quan els teus contemporanis en valoren l’esforç i el significat, i el fet efímer de sortir a explicar una història roman fixat en la seva memòria i el fa perdurable.

Potser ens mancava una cosa. Potser era que havia de ser així. Potser és ara que agafarem volades noves. Potser serà a la Biblioteca on tornarem esser feliços. Una biblioteca de pedres que parlen, de terra que alena, de paraules que ens toquen, acaronen i feren, i on els papers s’encarnen i viuen. Un cau de persones que ho viuen. Potser si que no haguéssim estat complerts sense haver tocat mare a sa biblioteca.

Pensàvem que contaríem una història sobre el sacrifici del porc, sobre la mort, sobre Mallorca ferida, i descobrírem que només sabem viure i parlar de la vida. I és en aquest espai on vaig aprendre a dir ‘Vida, vida, vida!’  i ara hi som, amb un vuit a l’esquena perquè el teatre en tombi les certeses i ens en faci la forma d’un infinit de vida, sense fites ni veïns, tot u.

Acorar és tenir els peus arrelats a terra, a la terra, única forma possible d’aprendre, de viure, de volar.

Toni Gomila, Manacor, set d’octubre de dos-mil denou.