La vida es troba amb la vida

El Teatre La Biblioteca ja s’ha transformat en l’espai que acollirà Unes abraçades insuportablement llargues. El terra nu, un escenari emmarcat per una estructura fosca i un espai buit que desemboca en una paret que projecta un punt. Un punt blau. Una llum sempre present, com si fos el final d’un túnel.

L’Alba, el Martí, la Paula i el Joan se situen a l’espai. El Jordi s’asseu a la cadira, envoltat de pedals, i agafa la guitarra. El Ferran fa les indicacions del que toca assajar avui: una escena que encara no han fet i que caldrà provar una vegada i una altra fins que surti com el Ferran vol. Mentrestant, el Ciscu Isern, dissenyador de vídeo, projecta imatges de colors. Com la sanefa que veu l’Amy.

Els moviments són subtils, els personatges ocupen un escenari petit, un escenari que gairebé trepitja les cadires on hi haurà el públic. Un escenari opressiu, que no dóna treva, que atrapa els espectadors igual com la història atrapa els personatges. L’Ester Guntín observa els moviments, cal que siguin suaus, que gairebé no es noti que el Martí, l’Alba, la Paula i el Joan es moguin mentre diuen el text.

En aquesta escena, el Charlie i l’Amy són a l’hospital. Tots dos personatges intentaran sobreviure a la situació, tots dos es trobaran a través de les seves cèl·lules. El dofí i la veu els expliquen com està fet l’univers. Mentrestant, en Kryštof i la Monica entendran què és una abraçada.

Kryštof: Déu meu, és gairebé insuportable, això!
Monica: Perquè és un plaer que no comença mai i que no s’acaba mai. És la vida autèntica, Kryštof, abraça’m.
Kryštof: I en aquest precís instant, en Kryštof es posa a plorar. Què collons està passant ara?
Monica: Ara està passant el fet més cabdal de l’univers: la vida es troba amb la vida.

Segueix llegint:

• Un punt blau
• Prova i error