L’alegria pendent que tenim per davant

Al nostre petit teatre hem tornat a sentir la remor de l’oficina i hem reprès els muntatges dels espais, de les parets, la remor de la tècnica, dels carros de focus, dels papers, i també de les idees i il·lusions noves. Els actors continuen preparant la funció, i es deixen anar en aquell meravellós espai de vida cada nit… (Tot això quan no ens veiem obligats a aturar uns dies…)

Ha passat el Nadal, i tot continua i tot torna a començar. Voldríem que no s’acabés mai, i que tot l’any fos ara i sempre… “i tot fos primavera, i tota fulla verda eternament…”

Per això comencem l’any amb un dibuix que en Llibert Pastor ens ha fet arribar aquests dies. No el volem deixar per l’any vinent com seria el més lògic, -i com l’Anna i l’Albert proposaven- No, no…! Per avui mateix! Perquè tenim la urgència que sigui sempre Nadal i sempre cada dia al mateix temps. Aquest Nadal que hem passat i que hem patit més del compte. Viure-hi eternament, malgrat tot, contra tot: per l’alegria possible que tenim per davant. I també per la melancolia… ben juntes i amigues, com la postal de Nadal. Perquè siguin indivisibles i que això no sigui un pecat. Per les paraules bones, pel coneixement! Per la bona crítica, honesta, pel bon consell.

Perquè aquest any estigui ben ple d’idees no simplificades,
de raonament feliç, d’intel·ligència, de claredat, de bones intencions i bones accions.
Perquè ens puguem enamorar cada dia, i en puguem parlar.
Perquè tot sigui meravellosament complex!
Perquè tot vagi a millor. I puguem anar a veure bon teatre.
I no arrufem tant el nas,

I vulguem conversar, abraçar-nos, i estimar.
Per l’alegria pendent, que ens devem, bon any a tothom!