Adiós a la infancia, una aventi de Marsé

No sempre és fàcil definir de què es parla o bé, de què es vol parlar, quan s’engega un projecte. Potser, amb una mica de sort, es va precisant durant el procés; a vegades, amb prou feines s’aconsegueix explicar-ho durant les funcions. Penso que és important tenir bones idees al principi per recollir elements que puguin disparar ben lluny, com és important confiar en aquesta força subterrània que sovint et va empenyent, que va col·locant les coses a un cert lloc que semblaria el propi. Potser ha estat així en aquest curiós encreuament de carrers on hem confluït La Perla 29 i el Teatre Lliure, en Marsé i en Sisa, en Pau Miró i jo mateix, la resta d’equip i, sobretot, els actors...oh benvinguts passeu, passeu!!

La nostra història va d’hombres de “hierro, forjados en tantas batallas, soñando como niños...” La nostra història va, doncs, si traiem el hierro i les batallas per als més joves, de persones que, des del seu patiment, troben consol i camí en el fabular. Poden sortir de la seva misèria si pensen en una manera de saltar endavant, perquè miren diferent i diuen coses com: “Los sueños juveniles se corrompen en boca de los adultos” o “empecé a llorar como un niño, pero fumándome un habano, y mi hijo abrazado a mis piernas y llorando de verme llorar. ¿Y sabéis lo que le dije? Lo mismo que decís ahora vosotros, que esta mierda no iba a durar- y a mí me da que nos quedan muchos, muchos años por delante” o “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real” o “cuanto más viejo y carcamal se hace uno, menos ganas tiene de juzgar a nadie. Lo digo porque creo que Dios que ha de ser mucho más viejo y carcamal que yo, cuando me reciba allá arriba, no me juzgará. Me dirá: Pase usted Blay y acomódese por ahí”.

És un honor poder treballar amb en Juan Marsé i amb en Jaume Sisa; amb ells i amb els seus materials, amb tot allò que han anat inventant. Nosaltres hem pogut conèixer-los i jugar amb les seves criatures. “Per camins de sorra busca’t el paisatge, que t’agradi més per caminar. Ajaguda a l’herba mira el cel de plata, espurnar el teu rostre il·luminat.” Com el Nen que es va fent gran durant la funció, que va descobrint, coneixent, aprenent, nosaltres som ja uns nens atrapats en els seus móns. I estem contents de ser-ho. I ens adonem que... tan sols hi faltes tu! 

Oriol Broggi