En la mesura de l'impossible

Llegeixo En la mesura de l’impossible en un moment vital de gran impotència pel que fa al caire hostil i bel·licós, tan mancat de compassió, que està prenent aquest nostre segle XXI. Aquest segle que ens va tan gros i que sembla que, irremeiablement, se’ns escaparà de les mans.

En la mesura de l’impossible se’m revela, malgrat el seu títol, com una possibilitat. La possibilitat de reivindicar, a través del teatre, alguns valors humans que, massa sovint, semblen desterrats per l’algoritme: la compassió, la solidaritat, la comunitat, l’empatia, l’atenció als altres, els vincles, les cures… En la mesura de l’impossible és un text punyent i necessari que el Tiago Rodrigues va escriure a partir de testimonis reals de treballadors humanitaris de Creu Roja i de Metges Sense Fronteres, amb l’ànim de posar en primer pla les vivències personals de tots ells.

Les històries explicades a En la mesura de l’impossible, inclouen un espectre amplíssim del treball humanitari, i, sobretot, busquen posar el focus en la humanitat de l’humanitari. La humanitat vista i la humanitat viscuda, des de molts punts de vista diferents. Les experiències individuals o compartides, genuïnes, i les reflexions que se’n deriven, sumades a la poètica fascinant del teatre del Tiago Rodrigues, acaben resultant profundament inspiradores.

Un personatge diu: “Hauria de ser un espectacle en tres actes. Acte I: jo salvaré el món. Acte II: jo no salvaré el món. Acte III: el món no pot ser salvat. I, després, teló.”

Jo no estic segura que hagi de ser un espectacle en tres actes, i també dubto de si el món pot ser salvat o no i em fa por que preguntar-s’ho no sigui una absoluta ingenuïtat. El que sí que crec és que el món pot ser explicat i que ha de ser explicat i que aquesta és la missió de la cultura en general i del teatre, en aquest cas.

En la mesura de l’impossible possibilita parlar de l’impossible. Reflexionar sobre l’impossible. Evoca l’horror i l’absurd de la guerra des de la subjectivitat de qui l’explica, sense ensenyar-los. Sense melodrama, sense morbositats. Ho fa amb cura, amb contundència, amb respecte, amb molta humanitat. I, encara que sembli “impossible” amb una certa dosi de sentit de l’humor.

Entendrem que l’impossible és innombrable, incomprensible, intangible, que no l’arribarem a copsar mai, però, potser, encarant-nos a l’abisme, el podrem intuir una mica i això ja serà molt. En tot cas, avui, aquí, no volem deixar d’intentar-ho.

Cristina Genebat