La guerra no té rostre de dona

Per què la realitat ens empeny, una vegada i una altra, a parlar de coses dures, de batalles impossibles? Per què una vegada i una altra tornem als textos impossibles, a les paraules contundents del malbaratament? Perquè tenim la sensació que el teatre ha de ser forçosament una essència que no ha de ser fàcil de pair? Per què necessitem explicar allò difícil d'escoltar? La realitat és sempre tossuda i ens segueix mirant de fit a fit. No podem eludir-la. Ens sentim amb el deure de no eludir-la. I de cridar-la fort amb les eines que tenim a l’abast. Volíem fer una comèdia i finalment no hem pogut. Una altra realitat ben nova i present ens ha demanat de posposar el projecte. Ens venia de gust la sensació de riure, de sentir-nos reconfortats amb els personatges de Filumena. Ara no podrem, ho deixem per d’aquí a uns mesos. I mentrestant? Què fem, per on ens hi posem? Volíem fer una comèdia i ara no hem pogut. Miro a la Clara i ens preguntem: “I què fem doncs? Esperem? Fem una altra cosa? No fem res?” I penso en el rostre i el posat d’Svetlana, sent notícia també aquests mateixos dies, perseguida. Què hem de fer doncs? Explicar? Explicar què? Quina història necessitem recosir i explicar. Què necessitem escoltar. Sabem que no podem encara, però tenim una necessitat terrible de sentir-nos vius. De viure. I de fer la nostra feina, i que pugui ser escoltada. I de sortir al carrer amb tranquil·litat, i de prendre un vermut, de sortir de la rutina estricte. D’anar al teatre. És ben sabut això, tothom escriuria el mateix. Però no per això és menys cert. Sabem que encara no podem del tot, però voldríem. Mirar-nos les cares i tocar, jugar a pilota amb uns nens desconeguts, i mirar els altres sense por, sense culpa, sense vergonya i intercanviar-nos les coses, agafar el llibre de la noia que tinc al costat del bus, i girar-li afectuosament la pàgina i llegir junts el manifest groc, i fer la revolució dels clavells ... Reprendre les batalles que teníem a mitges. I rellegint la Svetlana recuperem aquella ferida oberta de les grans guerres del nostre món, de la feminitat de l’amor, de la por. De la por a l’amor, de la feminitat trobant solucions. De tantes batalles perdudes, que ens en sentim hereus. De retrobar l’Antígona i la Nawal d’Incendis, de tot. I us volem presentar La guerra no té rostre de dona.

Oriol Broggi