Només la fi del món

Tornar a casa

Un dia, n'estic segur, mirarem enrere i recordarem aquests dies d'assaig de Només la fi del món. És, ha estat, va ser, quan la vam llegir i també ara, una mena de retrobament amb una poètica que desconeixíem, però que d'alguna manera era dins nostre. A nosaltres ens ha passat. Un autor que no havíem treballat -no sé per què Lagarce ha arribat tan poc aquí, al nostre país-. Un text amb una poètica nova per a mi. Una nova manera de fer-nos estar a escena.

Louis, pronunciat lui - en francès, ell-, es planta al nostre davant i engega. Són uns instants només els que separen, ja per sempre, la realitat de la ficció. Es planta al nostre davant i comença a dir. Només dir. Ens condueix a un lloc especial en pocs segons. Vingut del no-res, un jove -perquè encara és molt jove als seus trenta-quatre anys- ens mira i ens explica. Ens diu el dolor que du amagat dins seu. És profunda i gran la seva vivència.

L'obra em sembla, em va semblar, em sembla ara i em va semblar en llegir-la per primera vegada, d'una versemblança increïble. No em podia creure que parlessin tanprofundament de mi sense dir ni una sola paraula de mi.

Com una centrifugació immensa que comença i ja no sap parar. Tot de frases d'altres obres podrien estar presents en aquesta. I és veritat, quan veiem algú per darrera vegada no sempre sabem que serà la darrera. Aquesta frase de Cels i de Boscos, que emf a plorar, podria resumir Només la fi del món.

Lagarce no permet un resum fàcil. És improbable trobar una reducció acceptable. I, encanvi, o justament per això, en ell tot explota. Molt enfora. I l'ona expansiva ésdevastadora. Però potser aquella desgràcia, tal com està narrada, viscuda per cadascun dels personatges, et pot arribar a fer un bé estrany. La por. La por a no ser prou estimat. La por a no estimar prou. La vida mateixa. La por a explicar-la, a viure-la en família.

Una família. Un amor que no és complet. Una pena infinita. La figura del germà gran cus i recús les ferides. I cadascú té el seu dolor lligat al seu rol. Ho podem trencar i tirarpels aires, però haurem de saber com fer-ho i haurem de saber com cosir les ferides.

Oriol Broggi