Sopa de pollastre amb ordi

Vaig viure els fets d'octubre amb una doble angoixa. Una de col·lectiva: la que combinada amb l’entusiasme i l’empoderament ens va fer somiar que sí, que aquest cop podíem, que havia arribat el moment, que aviat començaríem a construir un país nou. I una d’individual, secreta: la que em treia la son preguntant-me què li explicava al meu poble aquesta obra de títol improbable que estrenaria al cap de pocs mesos a la Biblioteca.

Jo l’havia escollit feia un any. M’havia emocionat fins les llàgrimes la forma en què Wesker descriu la pèrdua de les conviccions polítiques i individuals. A mi m’és cada cop més difícil mantenir-los forts, els ideals, i la fe que tinc en un món millor no sempre resisteix quan la confronto a les contradiccions de la modernitat. Alhora, segueixo convençut que hem de seguir creient que un món més just és possible, i que hem de seguir lluitant perquè, mica en mica, aquest món que somiem esdevingui real. Potser per això em va commoure tant l’obra: perquè mostra que el temps i la vida poden erosionar aquesta il·lusió... Sense saber ben bé per què, vaig pensar que calia representar-la.  

Però va arribar la tardor i la història es va accelerar. En l’escenari revolucionari que s’obria al país, tot canviava! Quina mena de missatge enviava, la peça? Els paral·lelismes entre els esdeveniments que descriu l’obra i el que estàvem vivint eren tan grans que, de cop, no aconseguia saber si les de Sopa de Pollastre eren les paraules d’escalf i de trempera que necessitàvem per seguir endavant o si, pel contrari, generaven desànim. Perquè la responsabilitat de l’artista també va d’això, no? De generar reflexió i energia des de dins, des de la militància amb la vida i la política, i no només des de la distància de la intel·lectualitat!

Som al 2018 i sembla que faci molt, de l’octubre. Mentre escric aquestes línies, a poques setmanes d’estrenar, el país nou no ha arribat, i hi ha persones tancades a la presó per les seves idees. A la presó! Davant d'aquesta realitat tan greu, terrible i absurda que no puc més que denunciar, tot esdevé fràgil. Com als personatges de Wesker, m’envaeix la desorientació, i la idea que l'obra pugui enviar un missatge clar d'ànim o desànim em sembla ingènua. En canvi, segueixo creient que sí, que cal representar-la, i que cal representar-la ara. I crec que sé per què: perquè el teatre, quan és teatre de debò, pot fer-nos sentir que no caminem sols.

Bona funció.

Ferran Utzet