Canto jo i la muntanya balla

Traslladar una novel·la al teatre sempre és un repte majúscul, ja que d’alguna forma és fer-ne un traducció, una altra, potser la més àmplia possible. En aquesta re-interpretació hi juguen tots els sentits, o potser fora millor dir: tots el sentirs, totes les translacions possibles. Els llenguatges, els signes, les convencions i tots els suports que ens passen pel cap esdevenen bancs de proves disposats en favor de la captació d’allò que considerem més important: L’Ànima. Saber transportar aquella ànima a l’espai teatral, el corpus imperceptible de la novel·la, la seva essència. L’Ànima que habita en totes les formes d’art possibles.
Aquesta ànima ens demana poder sentir, conèixer, cercar totes les ressonàncies, harmonies i atmosferes que la componen. Tots els espais naturals, visuals i sonors, amb un llarg etcètera que en ella habiten.
Canto jo i la muntanya balla, ressona dins de les geografies dels nostres records i de les nostres vivències, ja siguin les més presents com les més inconscients i amagades. Són uns records que venen de lluny, de més enllà de la nostre raó. Son records atàvics que ens lliguen (encara) a l’ordre natural que mana totes les coses.
Un lligam ancestral on la nostra existència no és gaire més important que la d’un gra de sorra, la d’una gota d’aigua, la d’un xic d’aire, una fulla de roure o de qualsevol altre animal que habiti dins de la constel·lació cruel, sàvia i natural de la Muntanya.
Aquest fet natural, però també social i cultural, ple de tantes veritats com elements i supersticions hi convisquin, provoca que les lleis que governen els nostres personatges vagin més enllà de qualsevol humana mesura. Unes lleis on tot i tothom s’iguala. Generant així l’estrany equilibri que permet tota vida i tota mort.
Aquest és el nostre repte, el nostre cant, la nostra Muntanya.

Guillem Albà i Joan Arqué