Caïm i Abel

Em van demanar des de La Perla que escrivís unes paraules sobre Caím i Abel. És difícil descriure el que un escriu, perquè en aquest moment em trobo al mig de la història. Embarrat fins als genolls. Envoltat de persones que mengen, dormen i es queixen davant meu. Caím i Abel és ara una història que creix i em devora. Però puc dir-vos que hi ha un vigilant de seguretat apuntant amb una arma a un home. Està fosc i fa fred. Estem a una platja. Avui. En una frontera. És la primera vegada que aquests dos homes es veuen, parlen, però aquesta trobada, sense que ells ho sàpiguen, els canviarà per sempre. Caím i Abel no és la història de dos germans. No hi ha bons ni dolents. És la història de dues famílies. Una viu d'un costat de la tanca – tan similar a la nostra- i els altres viuen a quilòmetres de distància, on no coneixem. Caím i Abel parla de supervivents. Dues generacions, dues formes d'entendre la realitat. En pocs anys – des dels vuitanta fins avui – el món ha accelerat cap a un capitalisme global que ha introduït una sèrie de requisits inexistents, i hem tornat a Europa pel millor (o el millor Oest) que han decidit què és bo i què no ho és per a la resta del món. Més enllà de la tanca no sabem què hi ha, potser no tenim por, però preferim ignorar-ho, d'aquest costat de la tanca el món no és com el imaginàvem.

Marc Artigau i Queralt